L’essència perduda de la Psicologia

En els darrers temps hem viscut un autèntic boom en el món de les teràpies. El seu número s’ha multiplicat i al seu torn les confusions i extralimitacions. El camp de la Psicologia és un dels que més noves propostes ha hagut d’entomar, algunes interessants, moltes, delirants. Després de 20 anys com a psicòleg i divulgador, i havent explorat diferents línies de treball com a professional i com a pacient, vull donar la meva particular opinió sobre el que crec hauria de ser-hi al cor de qualsevol tractament psicoterapèutic. La paraula teràpia prové del grec therapeuein, i significa tenir cura, atendre o alleujar; aquesta definició és molt aclaridora, doncs ja ens indica que el propòsit principal de la teràpia, no és pròpiament el de «curar», sinó oferir una atenció i un tracte de qualitat. Els terapeutes que es fonamenten en les tècniques i les promeses de canvi, perverteixen aquesta funció. L’obsessió per curar, el furor curandis, acostuma a alimentar ideals i fantasies que confonen i allunyen les persones de la possibilitat d’una veritable coneixença de sí mateixos. Ningú pot assegurar el canvi de certs comportaments, doncs això depèn de molts factors, i de decisions preses, en última instància, des de l’exercici de la llibertat personal.

La pregunta crucial a respondre per tant, no és quin tractament cura, si no quines són les condicions més adequades per oferir un tracte i una relació de qualitat. El més important, en aquest sentit, i des del meu punt de vista, és sentir un desig i una disposició sincera per conèixer la persona que ens demana ajuda. Legitimar-la i escoltar-la sense voler-la canviar. Apropar-se al que sent, tal com ho sent, sense interpretar-la; anar pas a pas per comprendre els seus neguits i les seves motivacions, els seus límits i les seves virtuts. Atrevir-se preguntar i confrontar obertament aquells temes que demanen més claredat. Ser honest a nivell personal i no només com a professional, i cuidar com si fos un tresor, el procés de comunicació, perquè aquest conformarà les bases d’un nou registre de relació.

Res de tot això cura per se, però aporta un clima favorable per integrar emocions i aspectes negats i rebutjats. Propicia l’acceptació dels límits i les dificultats, i el reconeixement de les capacitats. Convida a viure d’una manera més apreciativa i descobrir noves formes de diàleg amb els altres i un mateix.

Per no perdre l’essència de l’ajuda psicològica, cal entendre que no és suficient amb el desig d’ajudar, que amb les bones intencions no hi ha prou. A més d’una bona formació tècnica, el terapeuta ha d’haver-se posat davant les pròpies llums i foscors; tenir clar que fa i perquè ho fa. És per això, que personalment abans de començar qualsevol procés terapèutic de caràcter psicològic, jo recomano preguntar oberta i directament als terapeutes tot allò que un cregui necessari; els anys d’experiència, la formació, els anys de teràpia que ha rebut personalment, les seves motivacions, les seves virtuts i dificultats… Si el professional ha de conèixer les nostres intimitats, no hauria d’haver-hi cap impediment que nosaltres vulguem saber qui és i de quina pasta està fet.

Després de tants anys de desgavells i inflamacions psicològiques és un bon moment per què tant els terapeutes, com els que demanem ajuda, reprenguem el camí de la sobrietat i ens formulem la següent pregunta: Què és el que realment volem, «sentir-nos» o només «sentir-nos bé»? La resposta a aquesta qüestió porta a propostes i recerques ben diferents; en ocasions, oposades.

Podreu trobar més informació sobre aquests temes descarregant-vos gratuïtament el seu darrer llibre «Creixement Interpersonal, més enllà del Creixement Personal» a pablopalmero.com.

Pablo Palmero
Psicòleg
pablopalmero.com

  • Gràcies Pablo per les teves paraules plenes de saviesa. M’encanta la teva proposta de preguntar al terapeuta per saber al màxim d’ell, saber davant de qui estàs i de quina pasta està fet per saber si et podrà realment ajudar en allò que demanes.

Deixa un comentari