Serem capaços? Ho hem de ser!

Estem a les portes de la sentència del Judici a la Democràcia. A les portes d’escoltar, de ser testimonis de la condemna que caurà sobre uns homes i dones que no han comès cap delicte, que només han exercit els seus drets de manera pacífica i determinada. Sobre ells recau una acusació de “cop d’estat”, és a dir, d’un aixecament en armes contra el poder constituït. Com diu en Jordi Cuixart, “si no fos per l’espiral de repressió que se’n deriva, podríem dir que l’acusació fa riure”. Quines armes s’han fet servir? Les idees, la paraula, les urnes, els vots. Quin perill!

Com diu Jamila Raqib: “Les societats democràtiques han de valorar i donar suport a la dissidència noviolenta del poble i entendre que no es tracta d’una amenaça als sistemes democràtics, sinó que en realitat ajuda a mantenir-los.”

Les penes de presó seran dures. Voldran continuar amb el càstig, l’escarment; amb la idea de mostrar què passa si algú gosa exercir la dissidència. Fa molt de temps que ho sabem: hi haurà condemna. Fa molt de temps que ens ho anem dient, que ens ho anem repetint, que ens ho comuniquem, mirant-nos als ulls i esperant que algú digui que no, que no serà així, que rectificaran. Però això no passa, no passarà. Ens trobem davant d’un mur de ciment, on tot hi rebota. Un mur molt alt, gris, compacte, dur, del que no en veiem els límits.

Estem en aquest punt, a l’inici d’una tardor que esperem difícil i en la que, una de les primeres coses que farem serà escoltar la sentència, que caurà com un mall.

Cert, serà aclaparadora, sigui quina sigui. Però hem tingut temps, el suficient, per a preparar una resposta, una resposta prou ferma per tal de fer front al mur de ciment. A hores d’ara ja hauríem de saber exactament de quina resposta es tracta. Hem tingut temps per preparar-nos. Però no hi estem. I assistim, pàl·lids i esfereïts, a un vergonyós ball de bastons que ens emprenya i ens desgasta. Arribarem a trobar un punt en comú? A veure clar el pròxim pas, la pròxima acció? Ens continuarem omplint la boca de frases i al·legats bonics però impossibles per ara? Continuarem donant voltes sobre el mateix punt? Som molt més lluny del que mai havíem arribat. Però toquem realitat i tocant de peus a terra, amb el cap fred, preguntem-nos sincerament i humilment quines son les preguntes clau per continuar endavant. Podrien ser alguna cosa com ara: Quin és el proper objectiu? Fins a on estic disposat a arribar? Què o a qui necessitem per a poder continuar lluitant? Desobediència civil, sortida negociada? Absolució, amnistia? Preguntes i respostes tant a nivell individual com col·lectiu. I, encara que no ens agradi la resposta, donem-nos-la. Omplim de contingut real la frase HO TORNAREM A FER.

Núria Batallé
Presidenta Òmnium Cultural Garrotxa

Deixa un comentari