QUIN IMPACTE SOCIAL TINDRÀ L’ACTUAL CRISI SANITÀRIA

Les persones estem immerses en un procés d’evolució col·lectiva, que a mi m’agrada entendre i anomenar com a procés d’humanització, i crec que aquesta crisi sanitària continuarà impulsant-nos en aquesta direcció. En aquest cas, però, no em sento tan eufòric com aquells que afirmen que aquesta situació ens durà, per se, a un estat generalitzat de generositat i altruisme. Aquests valors pertanyen a les grans virtuts humanes, i emergeixen quan valorem la vida i les persones per sobre de la resta de coses; és aleshores, i només aleshores, quan comencem a empatitzar i a ser veritablement generosos. Això és una cosa que no ve donada, només, per una situació externa determinada, requereix un recorregut d’introspecció i revisió dels propis valors, és a dir, prendre consciència de què és el que valorem més. Jo, de moment, el que veig és que, en general, estem molt centrats a fer les coses bé, en què farem i com sortirem d’aquí, i en pensar quin profit personal, evolutiu o espiritual en traurem de tot plegat; i tot això són qüestions més resolutives, pragmàtiques i egoiques, que no pas empàtiques.

Des del meu punt de vista, el gran pas evolutiu de la nostra espècie, passa pels processos d’integració. Les grans revolucions humanament parlant, han estat degudes a la integració i el respecte cap a certs grups socials exclosos fins aleshores. L’abolició de l’esclavitud, la igualtat de gènere, la integració de les persones amb discapacitats, o amb diferents orientacions sexuals… Per posar un exemple: Quina seria la nostra vivència si tinguéssim internet però les dones encara no poguessin votar o no poguessin sortir de casa sense el permís del marit? O tenir un mòbil d’última generació des d’on donéssim ordres a un esclau?

En aquesta ocasió tenim una molt bona oportunitat per revisar la relació que tenim amb la gent gran (amb aquells que «ja no produeixen»); amb els pares, els avis, els que tenen una salut més fràgil, i dintre de ben poc amb tota la gent patirà de valent per poder sostenir la seva economia. Quants reportatges i quanta veu se li està donant a la població actualment més perjudicada i malmesa per la situació? Comparativament parlant, n’he vist poca, jo, aquests dies.

A nivell personal succeeix el mateix; són els processos d’integració els que ens donen l’oportunitat d’expandir el nostre potencial. En l’esfera emocional per exemple, tenim tot un repte amb aquelles infamades i temudes que aquests dies apareixen amb força: la por, la desconfiança, la fragilitat, la incertesa, el dubte… i també amb l’afecte, que també ens el neguem sovint, per por a «no saber que fer-ne» després. Si hi lluitem contra aquests aspectes de nosaltres mateixos, continuarem generant lluites externes; abocarem allò que no acceptem fora, paranoiant i pronoiant a tort i a dret, culpant als altres del nostre patiment o les nostres alegries. En aquest cas, res substancial canviarà dins. Altrament, si les escoltem i fem un recorregut per reintegrar-les, podrem trenar un camí de pau.

És clar que en aquests temps que venen succeiran moltíssims canvis en maneres de fer, i això passarà de ben segur en molts àmbits tècnics, professionals, en la medicina, en l’organització social, l’economia… A nivell humà, però, tot està per veure. Dependrà de tots i cadascú de nosaltres.

És d’esperar que de forma més particular s’accentuïn certs comportaments i tendències que ja hi eren larvades. En la banda de positiva, comportaments cooperatius, creatius e innovadors, replantejaments existencials i relacionals, i famílies que viuran, moltes ja ho estan fent, experiències molt maques i afectuoses. I en la vessant negativa, malalties associades al pànic (por a la por), compulsions de neteja, hipocondria, obsessions, addiccions, depressió, paranoia, possessivitat (amb la consegüent retracció del consum, com ja va succeir amb la crisi del 2007). També veurem malauradament un increment de casos de violència familiar, alguns dels que ja hi eren, agreujats, i molts que s’han encès degut a la mala gestió convivència durant el llarg confinament.

Si una cosa és segur que podem aprendre, o més aviat prendre consciència d’aquesta situació, és que la Vida és canviant, incerta i incontrolable, igual que també ho som les persones i el nostre món intern. Tal com deia Heràclit: «Cap home pot travessar el mateix riu dues vegades, perquè ni l’home ni l’aigua seran els mateixos». Una reflexió que em fa pensar ara, també, que voler predir massa com aniran les coses de cara al futur, pot acabar emmascarant la dificultat per estar amb el que està succeint aquí i ara. Respirem, doncs. Estem aquí i no estem sols.

Pablo Palmero
Psicòleg
IG @pablo.palmero pablopalmero.com

Deixa un comentari