Desconfinament interior

Ara que comencem a treure el cap d’aquest atzucac pandèmic, apareixen qüestions que poden costar una mica d’entendre. Com pot ser que mostrem tantes recances per reprendre el ritme quotidià? Després de tot el que ja hem après sobre les mesures de prevenció, perquè continuem dubtant sempre sobre les mateixes qüestions? Perquè ens sentim neguitosos justament ara que comencem a veure la llum?

Entendre una mica les pors i dificultats que podem tenir en aquesta nova fase del desconfinament, pot resultar d’ajuda per afrontar-les d’una manera més amable i comprensiva.

Com éssers intel·ligents i adaptatius que som, en aquests darrers mesos hem estat capaços de trobar nous equilibris, seguretats i fins i tot beneficis d’aquesta fotuda situació. Molts hem recuperat el gust de les llargues hores en família o en parella, altres han baixat pressió i han gaudit de la manca de responsabilitats professionals, no haver-se d’aixecar quan encara no ha sortit el sol, temps per fer pa, per fartar-se de sèries, TikToks, memes, amarar-se de tutorials i desempolsar tota mena d’aficions; els previsibles recorreguts de casa al Súper i a llençar les escombraries, els passejos amb salconduit per si ens para la policia, la mascareta aquí, els guants allà… fins i tot hi ha qui a trobat el gust a aquell decret que ens insta al «distanciament social», i que ens ha justificat per «anar al nostre rotlle», amb la cara tapada, sense haver de saludar per allò de «no tinc del tot clar si serà qui em penso, ni tampoc crec que em reconegui». Aquest darrer imperatiu ens ha donat empara per no haver-nos d’apropar-nos ni d’intimar gaire amb la gent, llevat que sigui la nostra necessitat personal la que premi, és clar.

Certament per a molts, al compte corrent ja no hi ha números sinó quatre síl·labes: «ni per pi pes», i el pronòstic econòmic de la nova situació és per sortir corrents i no parar. La precarietat econòmica però, tampoc fa per si mateixa, que sentim les ganes ni la motivació de sortir al món. Des d’aquesta circumstància de fet, acostumen a urgir la desesperació i la supervivència, no les ganes. L’ansietat i la por que pot provocar tot plegat, pot fer que ens debatem entre la necessitat d’activar-nos i la paràlisi provocada per l’acolloniment.

Arribats a aquest punt, és important que entenguem que el fet que el desconfinament sigui desitjable, no implica pas que nosaltres no patim pors i contradiccions. Les tenim i això és normal, i inqüestionable. Si acceptem això (cosa no tan senzilla com sembla), podríem començar amb el següent pla de xoc:

1- Mirar d’encaixar amb «esportivitat» els nostres aspectes porucs, evitant convèncer tothom, a tall d’atenuant, perquè combregui amb les nostres crítiques i desconfiances. La por a la por és la pitjor de les pors.

2- Anar revisant aquelles supersticions que hem convertit en dogma, fent ús del monolític argument «fins ara m’ha servit»; com ara portar mascaretes i dos guants amb gel hidroalcohòlic dins el cotxe i amb les finestres tancades. La situació ha canviat, i si mantenim inamovible allò que ens va servir o creiem que ens va servir, no podrem adaptar-nos al corrent de la nova situació.

3- Assumir que durant aquests pròxims temps navegarem en un oceà de contradiccions socials i personals; com ara veure’ns obligats a passejant amb mascareta i passar al costat d’un grup de cinc que estan prenent unes cerveses i unes braves a una terrassa del firal. O dir-se a un mateix «jo no tinc tanta por com aquesta gent» i tot seguit contenir la respiració en passar davant un desconegut. L’absurditat de les situacions és directament proporcional al nombre d’excepcions d’una normativa. I les normatives per aquest desconfinament en tenen moltes. Ens cal estar preparats per tant, per conviure constantment amb la contradicció. Si lluitem contra aquest fet, ens farem mala sang. Reconeguem-lo, el que ens fot no és tant la contradicció, sinó el fet de no poder fer el que ens rota.

4- Començar a plantejar-se que la por al contagi víric pot estar contaminada per pors d’una altra naturalesa. Les pors de caràcter relacional acostumen a ser les que més en remouen, i les que més ens costa encarar. Com em comunicaré ara amb els pares després de tant de temps, o amb el cap de la feina? Com els hi diré el que els he de dir als meus treballadors? Com ho faré amb els meus fills, amb la parella….? Si ens diem a nosaltres mateixos que no passem a l’acció per la por al contagi quan la por real és una altra, o complicarem tot encara més.

És normal sentir-se desconcertat i fràgil amb la que està caient. Una comunicació honesta i sincera des d’on compartir els nostres neguits, les necessitats, els oferiments i els afectes, és una bona medicina per casos com aquests. La situació és fotuda, molt cardada per alguns, però si ens sentim ben tractats i acompanyats el camí serà molt més lleuger. Les coses no se solucionaran d’un dia per l’altre, però ens sentirem més tranquils i segurs si ens sentim compresos i caminant en bona companyia, i per això, primer ens hem de donar a conèixer.

Pablo Palmero – psicòleg col. 14546
pablopalmero.com / IG @pablo.palmero
634 56 61 57

Deixa un comentari