Andrea Ambatlle es troba a si mateixa a l’Alta Garrotxa i a través d’El coàgul’

Andrea Ambatlle va decidir fa tres anys establir-se a Oix amb la seva parella. Provinent de Sant Celoni, la seva passió és la poesia. El poemari ‘El coàgul’ la va dur a guanyar el 45è Premi Martí Dot. Defineix el seu estil poètic com a lliure. ‘El coàgul’ és una història d’amor i desamor. Els límits i els rols de poder també tenen cabuda entre les seves paraules. Versos carnals, directes, però també amb tendresa. Tal i com ella mateixa explica, aquest poemari suposa la fi d’una etapa de la seva vida i una forma d’alliberar-se.

 Andrea Ambatlle, poetessa: La meva vida ha fet un tomb des que estic a l’Alta Garrotxa i crec que aquella història que vaig viure havia d’arribar a un final. I per mi tancar-la significava mostrar-la. Jo et diria que la conclusió, el que acaba expressant ‘El coàgul’ és aquesta voluntat de ser estimats i de sentir amor.

L’Alta Garrotxa li ha aportat a l’Andrea allò que buscava, fugir de la immediatesa, del consumisme i del postmodernisme.

Andrea Ambatlle, poetessa: Aquí a l’Alta Garrotxa hi he trobat el meu lloc en aquest racó de món, acabo de ser mare i bé, jo crec que no n’era del tot conscient i potser no ho havia verbalitzat mai, però crec que això era el que volia a la meva vida. Viure en el món rural.

Una relació, la seva amb la poesia, que no sap ben bé d’on neix, però que en un moment donat li ha servit per entendre’s a si mateixa.

Andrea Ambatlle, poetessa: Era la manera fàcil de torbar paraules concretes per llavors amb versos explicar i explicar-me coses concretes. Agafar un poemari és agafar un poema, i no pas haver de llegir tres o quatre capítols. És quelcom molt enriquidor, jo crec, i que costa molt poc. Jo crec que la poesia hauria d’arribar a molta més gent. I estic segura que molta més gent li agradaria si s’hi animés.