‘Encara hi ha algú al bosc’, el projecte sobre la violació com a arma de guerra al conflicte de Bòsnia

Teresa Turiera-Puigbò, Encara hi ha algú al bosc: Allà havien celebrat uns jocs olimpics uns anys abans i ningú es pensava, ni una setmana ni cinc dies abans, que hi hauria una guerra. Encara ara en pateixen les conseqüències, 25 anys després, perquè no s’ha fet justícia amb les víctimes.

La guerra a Bòsnia i Hercegovina va acabar oficialment amb la firma dels Acords de pau de Dayton el novembre de 1995, ara fa just 26 anys. Es calcula que durant aquest conflicte entre 25.000 i 50.000 dones van ser víctimes de violació com a estratègia de neteja ètnica.

‘Encara hi ha algú al bosc’, forma part d’un projecte de la mà de Cultura i Conflicte que inclou una obra de teatre, una exposició i un documental. Un minuciós treball de recerca i de creació escènica a partir de diversos viatges a Bòsnia i Hercegovina per donar veu a les dones víctimes d’aquest conflicte, i als fills i filles nascuts de les violacions que van patir.

Teresa Turiera-Puigbò, Encara hi ha algú al bosc: És en el seu cas que ara estan sortint, per tot Bòsnia dient: “Existim, som aquí, som fruit de les violacions massives que va haver”. En molts casos ells mateixos són la prova d’ADN que demanen a les mares per poder justificar que va haver una violació i considerar-les víctimes de la guerra.

L’exposició fotogràfica, que es podrà veure fins al 10 de març a La Carbonera i a la plaça U d’octubre, parteix de les dues realitats generacionals: la de les dones víctimes directes de tortures i violacions, en molts casos després de veure com assassinaven els homes de la seva família; i la dels fills i filles nascuts d’aquests embarassos forçats, bona part dels quals van ser abandonats o donats en adopció.

La representació teatral, serà demà dissabte a les 7 de la tarda al Teatre Principal d’Olot. Una obra de teatre que també parla de la doble realitat del 1992: mentre l’horror ocorria a la mateixa Europa, Barcelona celebrava els Jocs Olímpics.