Disset anys després del bronze a Atenes 2004, Carles Torrent encara s’emociona amb la seva experiència olímpica

Carles Torrent hauria hagut de participar en tres Jocs Olímpics, però finalment només ho va poder fer a Atenes 2004. Amb la quarteta de persecució, el ciclista garrotxí havia aconseguit la plaça olímpica pels Jocs de Sidney 2000, però ell i Sergi Escobar van ser exclosos de la quarteta olímpica a l’últim moment, segons el mateix Torrent explica per motius polítics, donat que hi havia massa catalans a l’equip.


En Carles es trobava en un dels seus millors moments i va dubtar, fins i tot, si seguir amb la pista i el somni olímpic, donat que quatre anys més tard, i amb un nou seleccionador, se li van tornar a obrir les portes d’anar a uns JJOO.

Carles Torrent,medallista olímpic Atenes 2004: “En aquell moment m’anava bé en carretera, guanyava curses, em sentia molt valorat en aquest esport i no hi volia tornar. Avui, però, ho penso i dic: ostres… Què hauria passat?”.

Carles Torrent formava part d’un poderós equip juntament amb Sergi Escobar, Asier Maeztu i Carlos Castaño. A pocs mesos dels Jocs van guanyar el bronze als mundials.

Carles Torrent,medallista olímpic Atenes 2004: “Teníem molt clar el ritme a seguir i què havíem de fer per guanyar. No vam caure en la seva trampa i els vam anar retallant poc a poc fins la victòria. Va ser inoblidable”.

A l’agost arribarien els Jocs d’Atenes i allà la quarteta espanyola va lluitar pel bronze contra Alemanya. Els dos primers llocs els ocupaven els dos països més potents en aquell moment: Gran Bretanya, amb un joveníssim Bradley Wiggins, i Austràlia. Així recorda Carles Torrent aquella cursa pel bronze contra Alemanya.

Durant aquell any Carles Torrent va viure moltes emocions, de bones, com el somni olímpic fet realitat en forma de medalla però també la mort del seu pare. En acabar la prova va poder gaudir, per fi, del treball fet durant anys.

Amb la mort del ciclista Isaac Gálvez, que havia de ser company la madisson amb Joan Llaneras a Pekin 2008, a en Carles se li obria una nova opció d’anar als Jocs, però a poques setmanes de la cita olímpica es va trencar el fèmur. Allà, pràcticament també es va posar punt i final a la seva carrera com a esportista d’elit.