Història d’ensurt amb final feliç viscuda per un jugador de 5 anys del PE Montagut

Atzar Gonzàlvez, jugador escoleta PE Montagut: Jugo amb l’Oriol, en Guillem, en Bru, en Marcel…


Aquest qui escoltaven és l’Atzar, té cinc anys, i tots aquests noms que deia són els dels companys amb qui comparteix equip a l’escoleta del Penya Esportiva Montagut. Fa uns dies l’Atzar va tenir un ensurt i dels grossos: durant un partit que enfrontava el Montagut i el Besalú, va rebre un fort cop de pilota, no se sap ben bé si al cap o a la zona del tòrax, i va caure inconscient al terra. Va convulsionar i de seguida, en Pep Terrades, el pare d’un altre dels jugadors de l’equip, va córrer a treure-li la llengua que anava a empassar-se del tot.

Guillem Gonzàlvez, pare de l’Atzar: Jo em vaig quedar completament bloquejat. Només pensava que el meu fill se n’anava.

En Josep recorda com una vegada, en una situació similar de caiguda, també, a la seva germana li va passar i va veure com el seu pare reaccionava, com ho va fer ell amb l’Atzar.

Josep Terrades, pare d’un jugador de l’escoleta del Montagut: Va anar tot tant ràpid. I mira, vaig tenir sang freda i vaig poder fer el millor que podia fer. Pe`ro bé, encara no ho tinc del tot paït.

De seguida van dur l’Atzar cap a l’hospital amb cotxe i un cop allà li van fer proves i van sortir totes bé. El mateix dia se’n va tornar a casa i pot fer vida completament normal. Un cop superat l’atac d’angoixa que dui al damunt en Guillem, això és el que va anar a fer.

Guillem Gonzàlvez, pare de l’Atzar: El primer que faig és buscar en Pep i fer-li una abraçada que se m’havia de treure de sobre. És el salvador del meu fill, al final. Un heroi.

Moltes van ser les trucades que va rebre en Guillem per part dels dos equips.

Guillem Gonzàlvez, pare de l’Atzar: és bonic que l’esport en un moment donat com aquest, i fora de la visió competitiva que tenim, tothom s’uneixi i s’interessi per coses com aquestes. I això és molt bonic.

Aquesta és una de les segurament moltes històries que es viuen cada cap de setmana als diferents camps de futbol d’arreu. Ena quest cas el pare ha volgut fer pública la història per, en part, reconèixer-li d’alguna manera el que va fer en Pep pel seu fill.

Josep Terrades, pare d’un jugador de l’escoleta del Montagut: Tot va sortir bé i res, ja tenim les bèsties [diu tot mirant els nens] aquí jugant.

Guillem Gonzàlvez, pare de l’Atzar: Ho considerem un accident, però escalar, al final, amb 3 segons la vida se te’n pot anar. I quan és un fill, encara més.

Històries amb final feliç, que entre tanta mala notícia, de tant en tant, val la pena explicar.

 

x