Xevi Peracaula, voluntari dels JJOO de Barcelona: “Mai hauria dit que com a voluntari tindria l’oportunitat de fer un relleu de la torxa olímpica”

Xevi Peracaula Laborda és un garrotxí que amb 21 anys va viure, segurament, un dels moments més inoblidables de la seva vida: va ser voluntari als Jocs Olímpics de Barcelona 92 i ho va ser en gran: sent una de les persones que va fer arribar la torxa olímpica a la capital catalana. Ell va ser un dels 35.000 voluntaris que van tenir els JJOO del 92.

Xavier Peracaula, voluntari JJOO Barcelona 92: Amb 16 o 17 anys, Barcelona volia presentar la candidatura als JJOO i busca voluntaris. M’hi vaig presentar sense saber que ho podria acabar sent. I primer em van confirmar que m’acceptaven i al cap d’un tems vaig rebre una carta confirmant-me que podia dur la torxa. Vaig tenir poc temps i necessitava molta paperassa però amb l’ajuda de la meva mare ho vam aconseguir i al cap d’un temps em van confirmar que hi podria participar. Llavors em va i dur que duria la torxa per la zona de Montserrat, en un dels trams.

 

Ser voluntari, sí. Però dur la torxa?

Xavier Peracaula, voluntari JJOO Barcelona 92: Jo mai ho hauria dit poder dur la torxa olímpica pensava que podria estar en alguna vila olímpica, en alguna seu… però ser portador mai, mai. Semblava una cosa molt complexa d’arribar-hi. Era molat la gent que la volia dur. I res, aquell dia el portador anterior va arribar, van encendre la torxa i gairebé no recordo res, perquè tot allò es viu molt intensament, Corres i entregues la torxa i un cop acabat et feien, fins i tot, una revisió mèdica i et passaven a recollir.

 

Com ho viu 30 anys després?

Xavier Peracaula, voluntari JJOO Barcelona 92: En aquell moment és molt intens. Ho vius, però un cop acabat t’adondes del que has fet. Jo sobretot quan va arribar la torxa a Barcelona. S’ha de saber que el recorregut el fan persones conegudes, però el gran gruix són voluntaris,. Ara que veus aquests dies, que se’n parla i demés, és especial recordar allò que vaig viure. Amb 21 any era, el màxim. I ara ho visc com una cosa que vaig tenir molta sort que vaig poder fer.

 

 

 

x