Discret però sempre present, en Jordi Serrat fa vuit anys que, com a director de les Festes del Tura, obre diligent la porta de l’Hospici després que el Cap de Lligamosques truqui. És l’inici de la cercavila i el tret de sortida de les festes.
Però en Jordi, primer com a tècnic de l’àrea de Joventut, Esports i Festes i després com a tècnic de l’àrea de Cultura, fa 19 anys que viu la festa major entre bambolines.

No puc evitar preguntar-li si mai se n’ha saltat cap i, amb un posat tranquil, em diu que no, que no n’ha fallat ni una.

Comencem l’entrevista. 

Jordi, tot a punt? 

Tot tan poc a punt com ha d’estar. Hi ha coses que s’han de fer a darrera hora però, sí, el que ha d’estar a punt, ho està.

Quants actes estan previstos a l’edició d’aquest any?

Cent-vuit actes i de tot tipus: esportius, musicals, familiars, d’entitats, etc. 

Quin és l’acte més complicat d’organitzar?

La cercavila. S’ha de pensar amb molt de temps. Contractem sis cobles i dues xarangues, contactem amb els barris per si volen portar les seves peces, ajudem a trobar portadors si és el cas, fem reunions, repassem el recorregut, la logística per repartir aigües, la logística de recepció de les peces quan arriben a l’Hospici, organitzar la sortida, organitzar les cobles perquè tothom tingui música a prop. També la sortida en si, acompanyar-los, mirar que no s’entretinguin massa uns o que no corrin massa uns altres, que la gent no es fiqui pel mig i finalment endreçar-los, que de vegades també n’hi ha que els hi costa. 

Què fa diferent les Festes del Tura d’altres festes majors?

Moltes coses. La música, perquè molta de la que programem no es troba a altres festes majors [les Festes del Tura és la única festa major de Catalunya que ha guanyat dues vegades el premi ARC a la millor programació musical de festa major]; les entitats, que en el cas d’Olot són nombroses i úniques; la nostra faràndula, que és molta i també és molt única. També perquè les nostres festes se segueixen fent al centre, quan molts municipis les han passat als afores de les ciutats o en espais molt grans. La gratuïtat també crec que és important i la fa diferent. I també perquè apostem per la cultura popular, perquè en altres llocs han convertit les festes majors  en festivals de música però, en canvi, nosaltres potencien actes com el seguici o la cercavila. Tenim uns valors molt marcats, que s’han debatut en diferents fòrums al llarg dels anys i que hem volgut mantenir, tot i que no sempre és fàcil. Ara hi ha grups que volen tocar en escenaris molt grans o de vegades és complicat fer entrar camions molt grans en places petites com la plaça Major. Hi ha moltes situacions en les que seria més fàcil anar-te’n a un polígon. El fet que tot passi en el centre i de manera gratuïta, les converteix en unes festes accessibles i úniques.  

Com han canviat les festes en aquests quasi 20 anys?

Aparentment han canviat poc, perquè el model de festes que et deia abans, s’ha mantingut, però la manera de fer ha canviat molt. Tot s’ha normativitzat i especialitzat i també hi ha més burocràcia i protocols. A més, també hi hem volgut incorporar canvis que la nostra època ens demana: una mirada més ecològica, més integradora.

Cap a on han de tendir les Festes del Tura?

Han de ser encara més per a tothom, adaptar-se com evoluciona la ciutat, una ciutat cada cop més verda, una ciutat que cada cop té persones de més llocs més diferents. El repte de les festes és que continuïn sent les festes de tothom fins i tot quan aquest tothom ha canviat. Per tant, cal fer unes festes atractives per la gent que fa molts anys que viu a Olot, però també per la gent que acaba d’arribar. Unes festes que posin l’accent en l’ecologia, el feminisme, la justicia social, etc.

Quin és el pitjor moment que has viscut a les festes?

N’hi ha hagut més d’un però n’hi ha un que recordo especialment. Va lligat a un dels actes més emblemàtics: la cercavila del primer dia. I també va lligat a l’aigua, perquè l’aigua és sempre el nostre enemic quan organitzem coses a l’exterior. Tenim un protocol molt marcat de què passa amb la cercavila abans no decidim suspendre-la. Anem marcant unes franges horàries amb es pot fer, amb es pot fer però retallant el recorregut, amb es pot fer però que no surtin totes les figures i, finalment, quan ja no es pot fer. I aquella tarda vam rebasar tots els límits horaris i vam haver de suspendre. Després sorties per preparar altres coses i et trobaves mainada plorant pel carrer perquè evidentment no ho entenien. 

i el millor?

El millor moment es repeteix cada any. És quan obro la porta al Cap de Lligamosques, sense cap mena de dubte, perquè no és només que comenci aquell acte sinó que has passat el periple dels últims mesos, que són molta feina, tensions, etc. Tot està a punt. Si el Cap de Lligamosques pica a la porta vol dir que fa bo, que podem sortir i que engeguem un acte que no només és el primer acte sinó que és l’acte, jo crec, més emblemàtic de les festes. 

Alguna anècdota?

En tants anys n’hi ha unes quantes d’anècdotes. Per exemple, vam tenir una formació musical, que després de setmanes de negociacions i d’acabar tancant el contracte, a pocs dies de les festes ens van trucar per demanar-nos a quina parada de metro havien de baixar!