Fa un any la situació a Ucraïna era més que extrema. Això va fer que moltes persones fugissin de casa seva per anar a viure en millors condicions. La família de la Zoia va arribar a Catalunya al mes de març després d’un llarg periple: ‘’Vam arribar a Espanya el 25 de març amb els bombers de Girona. Des de Harkov vam anar amb autobús d’evacuació a Polònia. Allà ens van agafar els Bombers. Un cop aquí, una família ens va acollir a Montagut. Allà hi vam estar unes setmanes. I després vam recórrer a la Creu Roja i vam anar a un alberg a la Vall d’en Bas tres mesos.’’

Al mes de novembre aquesta família es va poder instal·lar a Olot. Aquí hi viuen la Zoia, els seus fills Maxcim i Iryna, i la seva neta Marharyta. El marit de la Zoia i el marit de l’Iryna s’han quedat treballant al seu país. Tots ells són de Balaklia, una ciutat propera a Harkov que ben aviat va quedar devastada per la guerra i que continua estant molt present a la memòria de la Zoia. ‘’La lluita la teníem al costat de casa nostra.’’ També remarca que ‘’els avions volaven a sobre i les bombes anaven caient i explotant. Estàvem al soterrani de casa la major part del dia. Tot va quedar destruït i vam decidir marxar.’’

La Zoia treballa, des de fa un mes, en una pizzeria. La seva filla Iryna està buscant feina i està aprenent l’idioma. En Maxcim estudia online i aprèn, també l’idioma, i la petita Margharyta va a l’escola. Precisament un dels primers grans reptes dels refugiats està sent aprendre el català i el castellà.

La Zoia i la seva família poden, un any després, viure en tranquil·litat. Així i tot, no obliden el seu país i continuen insistint que la guerra no ha acabat ni molt menys: ‘’Vull dir que la guerra no ha acabat. Hi ha molta destrucció, encara, i moltes morts. Morts de fills, de nens petits i de civils".