Iurii Stasiuk va ser sacerdot de la comunitat ucraïnesa d’Olot durant anys. Ara viu i fa la seva tasca a Barcelona. El que poca gent segurament sap, però, és que aquest ucraïnès de poc més de 30 anys, nascut a prop de Lviv i que va arribar a Catalunya fa tretze anys per estudiar teologia, va cada any al seu país a ajudar a l’exèrcit. Hi va des del 2014 i l’any passat, just el dia 24 de febrer va decidir anar a donar un cop de mà al front. Al principi hi anava a fer tasques de capellà, però des de fa un temps hi va amb una associació de voluntaris, fent funcions de paramèdic. En Iurii explica que "al final moltes vegades et diuen que estàvem bojos per anar allà, en plena guerra, però per mi, sí que hi havia d’anar. Perquè m’afecta. Són gent dels nostres". 

En Iurii va estar fent primers auxilis als fronts de Zaporija i Hersón amb un grup de persones molt diverses, entre els quals hi havia un advocat, un entrenador o un metge. Allà, però, tots eren igual. En Iurii de mica en mica va paint la setantena d’evacuacions a l’hospital de campanya que va haver de fer: ‘’No sé com explicar el que vaig veure. Al principi no sents res i a mesura que passa al temps reflexiones i penses. En aquell moment, quan ets allà, el més important del món i de la teva vida és ajudar a salvar la gent que està allà.’’

Ell es pensava que hi aniria per dues setmanes, però finalment van ser vuit mesos. A l’octubre va tornar a Catalunya per continuar fent de sacerdot. Sobre si s’ho va haver de pensar molt abans d’anar-hi o si tenia por... ‘’Sí que vaig passar por. La por sempre hi és i la primera pregunta que et fan abans d’anar-hi és si tens por: "Si contestes sí, hi vas. Si dius que no, no hi vas. Per la part de consciència".

En Iurii és qui també es va encarregar que tot el material vingut des de la Garrotxa arribés a bones mans. Explica que actualment el que més falta fa són medicaments.  La família que hi té en Iurii vivint a Ucraïna, explica que es troben bé.