En Prem té un ramat de 80 ovelles al seu mas de Mieres. Aquests dies s’està preparant per fer transhumància, però enguany li ha estat més complicat que altres anys. Tot i que al final podrà tronar a la mateixa zona del Pirineu on solia anar, reconeix que enguany li ha costat el doble de car el terreny i ha fet un esforç perquè les seves ovelles puguin passar bé l’estiu. En Prem denúncia que es permetin subhastes sense regulació per part de l’administració, a l’hora de poder dur a pasturar els ramats en terrenys comunals i, per tant, públics: “és insostenible anar a la muntanya amb els preus que posen, i que no podem assumir de vegades. La queixa és cap a la Generalitat i el sistema que utilitza. Podria ser, igualment, un sistema de subhasta, però, per exemple, que fos a la inversa, que anés abaixant el preu. O bé fer un sistema de punts, O bé un sistema per afavorir aquells, qui precisament, afavoreixen a la muntanya i l’entorn”.

I és que un dels fets amb què conviuen molts pastors d’oví és el fet d’haver de competir amb altres tipus de bestiar, com per exemple, vaques. Uns animals que permeten jugar amb més marge econòmic i, per tant, contra pagesos que els hi és més fàcil donar una mica més de diners per adquirir un terreny de pastura respecte als d’ovelles. En Prem explica que “el greuge comparatiu amb altres tipus de bestiar és que nosaltres, l'oví i pastors petits, solem tenir menys superfície. I com que les subvencions agràries moltes vegades van per superfície, doncs la nostra capacitat econòmica és menor. Però aquí a la Garrotxa mateix, no solem tenir tantes ovelles. El nostre poder adquisitiu és més baix que el del pagès que porta, per dir alguna cosa, deu finques”.

Tot i això, no és tant una guerra entre pastors d’oví i boví, sinó error en la gestió dels terrenys. Segons en Prem, l’administració hauria d’ajudar a reduir injustícies com aquesta i assegura que el millor pels pastors i pel mateix medi seria propiciar la transhumància a la zona, de manera que un pagès de la Garrotxa no hagi de fer centenars de quilòmetres i que les zones més properes a la nostra comarca se les acabi quedant un pastor que ve de més lluny. Un km 0 del qual tant se’n parla, però que sovint no es practica.