Vint-i-tres anys després de la publicació del primer volum, Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez tornen a les llibreries amb una nova edició d’’El parlar de la Garrotxa’, l’evolució del recull de les paraules, frases i expressions de la Garrotxa que ja va publicar-se al 2001, de la mà de Ràdio Olot, i que va resultar un autèntic èxit. En aquesta ocasió, han ampliat aquell diccionari del ‘garrotxí’ que van fer a principis de segle incorporant tot allò que han recollit durant les últimes dues dècades: ni més ni menys que prop de 600 paraules noves i 200 expressions i frases fetes.

Sou conscients de l’impacte d’aquest llibre? de l’impacte que va tenir la primera edició i de l'esperada que era la segona?

Joaquim Monturiol: L’impacte de la primera edició ens va sorprendre una mica a tots. Vam fer dues edicions i totes dues es van exhaurir. Va ser una cosa que nosaltres pensàvem recollir, i després resulta que tothom tenia aquest llibre a casa seva. Passava de pares a fills. Durant tots aquests anys ens l’han seguit demanant, però hi ha una cosa que teníem clara i és que si un altre dia es feia un altre, havia de ser una edició més acurada i ampliada.

Eloi Domínguez: Encara ara des que s’ha fet públic que sortirà el llibre, ens trobem gent que l’esperava. Pel que fa a la necessitat de la segona edició, volíem no fer una edició més sinó que havia de ser un llibre nou. Això és perquè durant tot aquest temps hi havia gent que ens demanava paraules. Ha estat un procés de recollir, de revisar, de corregir si calia i entrevistes que hem fet que ens han nodrit d’altre vocabulari per fer aquesta nova versió.

Hi ha alguna paraula que hàgiu eliminat per desús?

JM: No, cap. Només n’hem afegit. Però sí que la gràcia és explicar el criteri, que és el mateix que l’altra vegada. El llibre només recull les paraules o les maneres de dir les paraules de la zona que les hàgim pogut escoltar d’algú, recollir de boca d’algú. N’hem trobat d’antigues, però no les hem ficat perquè no les hem escoltades de ningú. Si no les hem pogut sentir no les hem inclòs. Hi ha les mateixes que hi havia a l’última versió amb 600 paraules noves i 200 expressions i frases fetes més.  

ED: El que sí que hem fet respecte del primer llibre és que hi ha paraules que si ja fa vint-i-un anys eren arcaiques o no eren generals, el que hem fet és recollir-les també, però hi hem afegit anotacions com que no se senten tant o estan en desús.

Es recull el parlar de la Garrotxa, però hi ha pobles que tenen el seu vocabulari propi?

JM: Hi ha una diferència clara entre l’Alta Garrotxa i la Baixa Garrotxa, això sí. I també entre tot el que és la Vall d’Hostoles o la Vall d’en Bas més propera a Osona que pas a l’altre extrem de la comarca. Hi ha paraules diferents i n’hi ha de comunes. Recollim una fotografia del parlar d’aquí, que de vegades la paraula pot ser la mateixa, però el significat, la fonètica... pot ser diferent. La gent no hi ha de buscar exclusivament les paraules de la Garrotxa i que no trobarem si travessem la frontera de la comarca.

ED: Establir límits del ‘parlars’ és molt complicat. Quan parlem de dialectes és més fàcil que hi hagi un límit definit. Hi ha mots propis d’aquesta àrea, però les fronteres són molt líquides i hi ha molt vocabulari comú a totes les comarques gironines, per exemple.

Diuen que el parlar fa el caràcter de la gent. Com són la gent de la Garrotxa?

JM: Teníem aquesta fama, sobretot la gent de l’Alta Garrotxa, de ser tancats. Suposo que per l’aïllament que teníem. Però penso que són gent molt serena i ferma i que, un cop s’han obert, són gent amb qui pots confiar al cent per cent. 

Els esquimals, per exemple, tenen moltes maneres de descriure la textura de la neu. A la Garrotxa hi ha alguna paraula o alguna manera de definir alguna cosa?

ED: A mi em ve al cap tot el que està relacionat amb les feines del camp o l’agricultura. Això havia desenvolupat un vocabulari immens que els més joves potser hem sentit, però que si ens fan descriure com és una determinada eina de treball potser no ho sabríem fer. Tota aquesta gent té una riquesa de vocabulari per definir eines, productes, tipus de terra o de conreus que això evidentment s’ha anat perdent perquè la vida ha canviat.

L’objectiu és que la gent més jove no perdi aquest parlar?

JM: L’objectiu és deixar constància d’una riquesa que s’està perdent, no només respecte a la vida més global sinó que fruit de la globalització, l’escolarització o els canvis socials la llengua es va homogeneïtzant. Cada vegada parlem més similar i es va perdent aquella idiosincràsia de cada territori. La voluntat seria deixar-ne constància i que no es perdi. Si podem fer que alguns d’aquests joves recuperin algun d’aquests mots, ens sentirem molt satisfets.

ED: Malgrat tots aquests canvis, malgrat la globalització, l’accés i malgrat tots aquests malgrats, es mantenen moltes coses. Es mantenen determinades estructures gramaticals o paraules. D'aquí a un temps s’homogeneïtzarà i desapareixerà, sí. Però tot i això, a hores d’ara, encara hi ha certs trets que continuen vius. Molts menys de fa cinquanta anys i molts més que d'aquí a vint anys, però encara es poden trobar.

D'aquí a un temps s’homogeneïtzarà i desapareixerà, sí. Però tot i això, a hores d’ara, encara hi ha certs trets que continuen vius.

Quines fonts heu anat a buscar?

JM: Sempre és parar l’orella, durant tots aquests anys. Sobretot quan vas per muntanyes, parles amb gent de pagès, al mercat... és una mica de defecte professional, sempre vaig amb el mòbil o llapis i paper.

ED: També han sortit altres obres que ens han permès corroborar les paraules, com l’Atles Lingüístic del Domini Català, del Dr. Veny, que ha estat una obra que va començar als anys seixanta i que recull els parlars de tots els països catalans. 

El parlar de la Garrotxa és molt diferent d’altres zones? Potser a l'haver estat isolats fa que sigui un parlar molt peculiar?

ED: L’aïllament fa que s’hagin mantingut determinats trets, com a les Balears o a Cadaqués. Aquest és el punt central. En tots aquests anys, han canviat moltes coses. Han canviat el model familiar, les comunicacions, la visió del món, la presència d’altres llengües, tot això té moltes conseqüències i algunes d’elles són lingüístiques.

JM: Una cosa que s’està perdent a marxes forçades i que ens diferencia de les comarques del voltant, és la cantarella. Això s’està perdent a Olot, per desgràcia. La pots sentir de la gent gran, però s’està perdent. Aquesta cantarella era la que tothom et deia si eres d’Olot i això s’està perdent.

Hi ha el cançoner d’Olot que som sabeu fa poc que s’ha digitalitzat, us heu plantejat enregistrar aquestes persones grans que encara fan aquesta cantarella o diuen aquestes paraules perquè hi hagi un recull d’àudio d’aquest parlar?

ED: Jo no soc especialista per fer tot això, hi ha d’haver algú que en sàpiga molt més. Seria molt interessant que un estudiós de manera seriosa ho pogués analitzar i recollir, és molt interessant.

JM: Hem fet, amb l’Àngel Girona, actualitzat, supervisat i corregit els textos del Cançoner Popular, que és diferent del d’Olot. Són 400 o 500 cançons. Això se suposa que es publicarà algun dia.

Com a llengua, com veieu la salut del català i del garrotxí?

JM: Depèn de si hem de ser realistes o optimistes.

ED: És evident que tots aquests trets dialectals aniran desapareixent, però això no és una cosa que només li passi al català, això passa a totes les llengües. El canvi és natural a totes les llengües i els nets no parlen igual que els seus avis. Quan parlem d’algunes paraules la gent ens diu que ho havia sentit dels seus avis, per exemple. Aquí s’ha produït un canvi. És un canvi relativament natural i és bo que passi, que la llengua evolucioni. Una altra qüestió és cap a on va aquest canvi.

El català no desapareixerà, però s’aniran perdent totes aquestes riqueses territorials i dialectals i confluirà amb un català més neutre i més castellanitzat.

JM: En els últims anys això anirà confluint. El català no desapareixerà, però serà cada vegada més uniforme. S’aniran perdent totes aquestes riqueses territorials i dialectals, confluirà amb un català més neutre i serà més castellanitzat.  És el que ha passat amb el gallec. El gallec i el portuguès és la mateixa llengua, però quan sents un gallec ho entens pràcticament tot i, en canvi, amb el portuguès tens dificultats. Això és el perill.

ED: És el repte de les llengües minoritàries. Tenim pressions i influències de llengües molt poderoses, molts parlants i amb molta presència a Internet. És un repte importantíssim. La qüestió és que és un procés molt ràpid. Abans els canvis eren molt lents i aquests processos, si ens mirem els que afecten la llengua, són molt ràpids. Estem parlant de vint anys d’un llibre a un altre i ja han passat moltes coses.

JM: De fet, quan vam presentar el primer llibre vam anar a fer un exercici o una prova a l’Institut Bosc de la Coma, un grup de batxillerat. Vam anar, el 2001, amb una llista de deu o quinze paraules a veure quantes coneixien i al cap de deu anys vam tornar a anar amb la mateixa llista de paraules. Doncs bé, si la primera vegada pràcticament tots coneixien les paraules o l’havien sentit o a casa seva la deien, al cap de deu anys la gran majoria no les coneixien, ni tan sols el mateix professor de català.

L’entrevista completa la podeu trobar al MAC Exprés d’Olot Televisió.