D’on sorgeix la idea del Cau del Llop?

Arran de la pandèmia, moltes empreses vam estar parades a casa amb ERTE i tota la pesca. Vaig comprar un ordinador, una taula i un micròfon i la meva idea era fer un pòdcast i penjar-lo a qualsevol plataforma. Un cop vaig anar fent, va quedar més un format programa i vaig tenir l’oportunitat d’emetre’l a GUM FM, una emissora de la Vall d’Aran. Vaig passar-los ben bé uns cinquanta programes, que vaig anar fent al llarg de sis o set mesos, fins que vaig reprendre l’activitat normal a l’empresa.

I vas haver de deixar de produir programes?

Sí, bé, jo ja no tenia temps d’anar-ne fent de nous amb tanta freqüència, però a més l’emissora va reestructurar la programació i el meu programa ja no hi cabia. I ho he tingut parat ben bé un any.

Fins que vas decidir tornar a la càrrega...

Sí. Fa un any, aproximadament, ja estava més estabilitzat i en tornava a tenir ganes. L’estiu passat em va sorgir l’oportunitat d’emetre’ls per Ràdio Ripoll i vaig fer una quinzena de programes.

Quina va ser l’acollida?

Doncs la veritat és que no ho sé. No tinc les dades per saber si s’escolta o no. A la Vall d’Aran sí que s’escoltava força, però aquí el vaig emetre a l’estiu i és més complicat, amb la gent de vacances. A veure si ara té bona acollida.

Abans del Cau del Llop, no havies tingut cap relació amb la ràdio?

A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, vaig fer alguna cosa a emissores municipals: Ràdio 15, Ràdio Taradell, Ràdio Manlleu... Era el meu hobby, com ho és ara.

El teu programa aposta per tres estils musicals: funky, disco i house. Per què?

Perquè és el gènere que m’agrada a mi, el de la meva època. Tot i això, també intento posar temes nous, que n’hi ha i de molt bons. Això sí, no poso gairebé cap cançó original, totes són ‘remix’ que faig jo o altres Dj’s.

De quina manera ha evolucionat la música?

Ha evolucionat molt. Hi ha qui et dirà que no hi ha res com escoltar vinils o cançons originals d’altres èpoques, però els avenços electrònics que s’han fet ens permeten fer filigranes. Podem millorar la qualitat del so i fer les cançons més ballables. Per exemple, cançons de la Donna Summer o The Pointer Sisters, que les van treure fa quaranta anys, les escoltes avui dia amb tecnologia, remasteritzades, amb percussions electròniques i amb sàmplers netejats i comprimits, i és un espectacle. No es pot comparar.

De tota manera, té mèrit que es continuïn escoltant cançons de fa quaranta anys...

M’agradaria veure quantes cançons de reggaeton s’escolten d’aquí a quaranta anys. Ja t’ho dic jo: cap ni una. Les cançons cada dia són més efímeres. Abans, un bon tema t’aguantava líder a les llistes d’èxits fins a quatre mesos. Avui dia, això és impensable.

Quina intenció tens a l’hora de fer aquest programa?

Vull recuperar aquesta música, que de vegades està oblidada. Hi ha poques emissores que donin cabuda a aquests estils, el reggaeton té molt protagonisme. Però, per sobre de tot, el faig perquè gaudeixo i agraeixo a Ràdio Ripoll que me’l deixi emetre.

D’on prové el nom de Dj Txema el Llop?

Als anys vuitanta, hi havia bons programes de música a la majoria d’emissores catalanes i estatals. En un d’aquests programes, a Rac 105, hi havia un discjòquei molt famós que es deia Gabriel Porcar i tenia un programa molt bo, amb una audiència bestial. Doncs bé, ell es feia dir Jack El Llop, inspirant-se en un discjòquei americà dels anys setanta, anomenat Wolfman Jack. Aquesta és la història del meu nom artístic.