​Ningú ho va fer bé. Ningú va ser prou capaç de resoldre un segrest que, havia de durar dies, segons van confessar després els seus autors. Tal dia com avui, però del 1994, la farmacèutica d’Olot tornava a casa. Havia passat tancada en un 'zulo' 492 dies, allunyada de tothom. Un dels seus captors la va alliberar prop d’una benzinera de Lliçà de Dalt. Era el Diumenge de Rams i Olot es tornava a llevar sobresaltada, però en aquest cas per una molt bona notícia. Ho recorda prou bé l’aleshores periodista de Ràdio Olot, Ester Carreras, qui va seguir el cas intensament des del principi. “Aquests esdeveniments van sacsejar la ciutat i en la memòria col·lectiva dels olotins això hi serà sempre. Finalment, hi va haver un final feliç, la Maria Àngels la van alliberar essent un dia històric per Olot, la comarca i per a tot Catalunya, tot i que el cas no es va resoldre fins al 1999, set anys després del segrest. Per això va marcar tant”.

Aquell dia, l’Ester sense saber-ho tindria un paper protagonista a una de les primeres fotografies de la Maria Àngels Feliu en llibertat. De genolls, aguantava els micròfons de la gran majoria de mitjans de comunicació que volien copsar les primeres paraules de la farmacèutica. Aquests dies, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha recuperat aquella fotografia com exemple de la importància de la ràdio en els fets històrics, ara que compleix cent anys.

“Jo estava muntant el micro de peu de Ràdio Olot. I just en aquell moment, els altres companys periodistes, situats a l’altra banda de la tanca, surt la Maria Àngels per la porta i tots em donen els micròfons perquè els hi posi al davant. Per això, n’aguanto tants. Em vaig posar tan nerviosa que vaig deixar anar un renec.  Ella, en notar el meu nerviosisme, surt i em tranquil·litza. Em diu, tranquil·la, tanqui·la. Allò em va arribar molt. I fins i tot, quan veig la foto, penso que la meva comunicació no verbal és d’admiració cap aquella persona i que les seves primeres paraules després del que havia patit fossin per tranquil·litzar-me ja diu molt de la immensa persona que és”.

Amb aquell dia de Rams del 1994, s’acabaven les especulacions que havien centrat hores i hores de televisió amb programes que van acabar desapareixent per la seva falta de rigor. Una actitud que contrastava molt amb la dels mitjans locals que havien de tractar el tema amb la delicadesa que requeria la situació. “Els mitjans locals i comarcals van ser molt sensibles amb el cas i mai van posar en dubte el segrest. Mitjans forans, en canvi, van pecar de falta de sensibilitat i alguns van tenir comportaments vomitius i fastigosos. Antena 3, per exemple, amb Pepe Navarro al capdavant, va acabar als jutjats perquè la família el va denunciar i es va aturar perquè es deien unes barbaritats incomprensibles en horari de màxima audiència” 

“Hi havia un cap de la Guàrdia Civil que repetia ‘de esta noche no pasa’ i van passar 492 dies”

Però el periodisme no és l’únic actor que ha hagut de mirar-se el mirall. El cas Feliu va estar ple d’errades, de poca professionalitat i d’incapacitat manifesta per part de policia, jutges i fiscals.“Hi va haver errors per part de tothom: de la investigació, de la justícia, dels mitjans de comunicació. Crec que tothom, al principi, es va sentir molt desemparat, sense recursos ni eines per abordar-lo. Recordo que hi havia un cap de la Guàrdia Civil que repetia ‘de esta noche no pasa’ i van passar 492 dies.” 

L’Ester Carreras porta tota una vida dedicant-se a la comunicació. Amb to reflexiu, explica que el cas Feliu li ha ensenyat el poder que tenen els mitjans per fer mal, però també reconeix que, moltes vegades, poden ser una bona eina per fer coses bones com contribuir a resoldre un segrest.