Fa poc es va graduar en Belles Arts, però Cinta Pellicer, coneguda artísticament com a Cinta, porta lligada a la música des de sempre. El seu pare tocava el piano, la seva mare el violoncel i ella ha passat per l’Escola de Música d’Olot. Amb 13 anys va començar a escriure cançons, però no va ser fins per la pandèmia quan va apostar més clarament per aquest camí. "No sabria molt bé com classificar el meu estil, però suposo que encaixaria amb l’indie, el dream pop, coses experimentals. Però, també m’interessa el jazz, l’electrònica o el swing", assegura.

Cinta reconeix ser molt tímida. Quan canta, representa el seu món, un món íntim que d’alguna manera convida a entrar-hi, per tenir una visió diferent de la realitat i la vida, en definitiva.

"Intento entendre la realitat i posar-hi una mica d’emoció i de màgia. Estem vius i això és fantàstic. Les meves cançons parlen de la vida, del que sentim, de les etapes, de la vulnerabilitat, la delicadesa, fins a l’èxtasi total d’estar viu", afegeix la cantant.

Diumenge, Cinta, va actuar al cicle Música al Parc, un moment especial per a ella. "Hi havia les meves de professores de cant i de violoncel i m’ha emocionat veure gent que conec, però també a desconeguts", conclou.

A ‘Contes de Maär’, el seu darrer treball, Cinta barreja les experiències quotidianes amb aquelles històries fantàstiques dels contes que li explicaven quan era petita. Diu que per aquest novembre arribaran sorpreses, en forma de nous projectes.