Francesc Serés diu que el seu darrer llibre, 'El món interior', és el resultat d’un treball inesperat des del principi. El seu propòsit ha acabat sent parlar de com les persones han viscut tres guerres diferents: la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola i el Guerra d’Ucraïna: “hi ha testimonis de moltes menes. La Segona Guerra Mundial la faig amb els documents que he anat trobant. En el cas de la Guerra Civil i els Monegres em baso en autors que van ser allà (Orwell, Hemingway, Sales, Sender i Weil). I en el cas de la Guerra d’Ucraïna ho faig amb testimonis directes; amb refugiats que arriben a Berlín amb qui he pogut parlar i amb familiars i amics que tenim a Rússia i Ucraïna. Vaig veure que amb tot això hi havia un llibre possible, de relacionar l’actualitat amb el passat a través de tres guerres que ens interpel·len a tots”, diu Serés.

'El món interior' pot ser interpretat de diverses maneres, però l’autor deixa clar que no va voler fer ficció: “el llibre té un eix temporal. Hi ha gent que em diu que és una novel·la. No ho desmentiré, perquè hi deuen trobar moments de gaudi al relat. Per mi, però, és un llibre de no-ficció.  L’eix temporal és des del moment que arribem a Berlín fins al moment que arribem a Graz. Passem d’Alemanya a Àustria. I és el darrer viatge abans de tornar aquí, per Nadal. Són dos anys. Dos anys plens de vivències i de molts moments. La fi de la COVID, l’inici de la Guerra d’Ucraïna i l’estabilització d’aquest conflicte. I pel mig hi ha aquesta recerca vinculada amb la Guerra Civil i d’anades i tornades meves als Monegres amb la meva família”, explica l’autor.

Francesc Serés parla del llegat humà de tots aquests conflictes. Ho fa a través de les persones amb qui ha pogut parlar, però també amb la seva relació amb aquestes guerres, ja sigui a través del seu natal Saidí, municipi de la franja de Ponent on va néixer, o pel fet que la seva parella és russa: “sabia moltes coses i d’altres que no sabia. Mai acabava de saber la veritat. Jo sabia que hi havia fosses comunes, però no sabia exactament a on eren. Igual passa amb els vestigis. No sabia els morts que hi havia hagut. Això a poc a poc ho he anat descobrint: amb llibres, històries, parlant amb gent i de restes que trobes. He parlat amb moltes persones per fer aquest llibre. Amb historiadors, testimonis, contactes directes amics... Això sí, el fet inesperat és la part que acaba generant la història més punyent i emotiva i sòlida del llibre”, diu Francesc Serés.

I per acabar, dues conclusions finals de l’autor. La primera, el denominador comú present de les persones que han viscut un o altra guerra: “el patiment em sembla que és un sentiment, una condició humana ubiqua en la història i en el temps. Veure com pateix la gent i com al mateix moment mira de trobar llocs d’esperança i pau”. I la segona, el fet de valorar la gran sort de viure en un territori sense guerra: “nosaltres vivim en un país molt tranquil, en aquest sentit. Un país avorrit. Molt avorrit. Però està clar que aquest avorriment és molt millor que la tragèdia”, conclou.