L’atleta Quima Casas vol completar la marató número 163 de la seva carrera esportiva. La garrotxina, de 73 anys, és un exemple de veterania i d’amor cap a l’atletisme. Aquesta diumenge tornarà a disputar al Marató de Barcelona, que ja va guanyar tres cops durant els anys 80: “em sembla impossible les maratons que porto fetes i totes les curses que he fet. És la veritat. Jo vaig pensant en viure el dia a dia. M’agrada l’atletisme i córrer, i ho faig”, ens explica mentre conversem amb ella a casa seva, a Sant Feliu de Pallerols. Admet, però, que s’ha animat a córrer una altra vegada una de les maratons més prestigioses del món: “aquest any dubtava si fer la Marató de Barcelona, però al final m’he animat. M’he proposat sortir i a veure què passa. He entrenat bé, em trobo bé, estic animada... i espero ensopegar el dia. Sobretot que em trobi bé, que no tingui cap rampa, que no estigui marejada, etc. Una marató és una marató. Són molts quilòmetres i poden passar moltes coses. I si m’he de retirar o em trobo malament, doncs ho deixarem estar i un altre dia en farem una altra!”

Completar els una mica més de 42 quilòmetres de marató, comporta estar moltes hores sola. La Quima diu que mentre corre pensa de tot: “penso que ja queda menys per acabar la cursa, em pregunto què hi faig corrent, penso que serà l’última marató que faré... Però després em recupero i dic, va, seguim! Em dic que he de córrer. Jo sempre entreno sola i a l’hivern, negra nit, es fa dur. I és important marcar-se un objectiu, ja que llavors treballes per aquest objectiu i m’ajuda animar-me. Has d’entrenar amb un objectiu a llarg termini”. I es sorprèn de veure que és de les participants més grans: “jo podria ser la mare de gairebé tots els participants de la Marató de Barcelona! Quan estic allà al mig penso: tots fem el mateix, a veure si jo també l’acabo, també. I cada vegada hi ha més gent que corre. Ara, gent gran com jo que corrin, no n’hi ha gaire aquí. Això sí, si travesses la frontera i vas a França, per exemple, sí. I són més grans que jo i no els atraparia jo!”

Córrer és i ha estat una part molt important de la vida de la Quima. Diu que l’ateltisme l’ha ajudat a gestionar, fins i tot, problemes personals: “soc una persona molt nerviosa i sempre he estat relacionada amb gent i amb gent que ha tingut problemes. I de vegades jo mateixa em pregunto: qui em soluciona els meus problemes o preocupacions? I llavors és quan penso amb córrer. I dic, vinga, bambes i a  pujar muntanyes. I si no, a córrer cap a les Preses o la Vall d’en Bas. Córrer és la meva medicina. Jo recomano, els dies que tens el cap ple, que estàs preocupat, fer un entrenament corrents i quan arribes, ho veus tot de manera diferent”. Tant de bo la Quima gaudeixi com fa sempre de la Marató de Barcelona.