Miquel Plana és un dels millors bibliòfils que ha tingut Catalunya. El bibliòfil és la persona que estima els llibres, llibres que busquen la perfecció i que són únics. Els bibliòfils es basaven en la manera d’escriure del Renaixement i en Miquel va dedicar-se tota la seva vida a fer llibres d’aquest tipus. Amb enquadernacions peculiars, paper de qualitat, il·lustracions i textos que buscaven explicar, per exemple, l’obra d’escriptors de primer nivell. Miquel Plana va col·laborar amb Josep Pla, Miquel Martí i Pol o Narcís Comadira, entre altres. Ell mateix s’editava els llibres i buscava els compradors. Se’n feien pocs exemplars, potser un centenar i prou.

Domènec Moli, molt amic d’en Miquel, explica que “va començar amb autors locals d’Olot, perquè era el més fàcil, i feien falta textos i il·lustracions i la gent, com que tothom era amic de tothom, era fàcil fer col·laboracions”. Diu que després en Miquel començava a tractar amb “gent de la Província de Girona, cap els anys 80, i que cap els 90 col·laborava amb autors de Barcelona”. En Domènec assegura que en Miquel  “va col·laborar amb el millor que hi havia aquell moment de la literatura catalana”.

I va ser precisament en aquest món únic on va aparèixer, a la vida d’en Miquel, en Domènec Moli, un amant de la lectura que, provinent de l’Empordà, es va instal·lar a Olot i va acabar treballant escrivint textos per ell. Miquel Plana va fer 150 llibres de bibliòfil i en Domènec va col·laborar en molts d’aquests llibres. Tot i tenir 92 anys, en Domènec, recorda amb tota mena de detall els treballs realitats. Ara, ha recollit una part de tot aquest llegat en un llibre, ‘Miquel Plana, bibliòfil’.

En Domènec recorda que en Miquel li va “ensenyar que el llibre podia ser un objecte preciós, que era una obra d’art”. Tot i que creu que no va ser una persona prou coneguda i reconeguda: “Qui era en Miquel?”, ens diu. Explica que la gent el veia com “un home alt i prim que passejava pels carrers”. Assegura que “el 90% de la gent d’Olot desconeixia l’obra d’en Miquel Plana i que el que volia publicant aquest llibre era que es tingués en compte i es reconegués en Miquel”, una persona, diu, “molt important per la cultura d’aquells anys”. En Domènec sentia que estava en deute amb en Miquel, ja que el va “fer gaudir fent llibres plegats”.

Miquel Plana va morir amb 68 anys. Era un home polifacètic. Feia cartells i havia treballat en una impremta. Dibuixava d’allò més bé. Durant anys Domènec Moli havia fet els colofons dels llibres d’en Miquel. El colofó és aquell text que inclou dades tècniques del llibre, la impremta, la data de la publicació i que es col·loca al final del llibre. El darrer encàrrec d’en Miquel a en Domènec va ser que escrivís el seu últim colofó. Això sí, abans, en Miquel va homenatjar, en vida, a en Domènec. “En Miquel va veure que tenia el càncer i va tenir una serenitat espantosa. Va pensar el mateix que jo he pensat ara, i era que creia que ell em devia una cosa. I el seu darrer llibre va ser un llibre de colofons que havia anat fent jo pels llibres amb el pas dels anys. Ell em va demanar que li fes l’últim colofó, el seu, el d’abans de morir. Va ser molt dur fer-ho i ho vaig passar molt malament, però ho vam acaar fent. I el dia de l’enterrament va repartir aquell colofó que jo  havia fet”.

Tots dos van viure els anys del franquisme. Els anys de la censura i els anys en què estava prohibit llegir segons quins llibres. Ells, però, sempre van trobar la manera de llegir el que volien. És la història de dos enamorats de les lletres. Lletres que perduren en els textos dels llibres de bibliòfil. Tresors de la literatura catalana que avui en dia encara promouen associacions com l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.