Tanya Beyeler i Pablo Gisbert, altrament coneguts com El Conde de Torrefiel, han fet reflexionar als espectadors del Festival Sismògraf sobre quina és la relació que els humans tenen amb la natura. Sota el títol ‘Jo no tinc nom’, l’acció es trasllada al cràter del Volcà Montsacopa. Allà una pantalla gegant mostra els subtítols d’un monòleg que la natura fa als humans. La natura parla a les persones i els fa veure la difícil relació que tenen. De fons se sent una composició musical, que varia de ritme i de tonalitat segons la duresa de les paraules de la natura. La peça fa veure que les persones entenen la natura com una llar, un lloc on viure i recollir-se, però a la vegada la natura és entesa com una amenaça per als propis humans. És la reflexió que els membres de la companyia proposen, mentre els espectadors seuen a terra i llegeixen el monòleg que els fa la natura. Els creadors conviden a les persones que manen a fer polítiques per millorar la relació que tenen els humans i la natura, pensant, per exemple, en el canvi climàtic.

Tanya Beyeler, membre de la companyia El Conde de Torrefiel, explica el motiu: “pensem que és fonamental parlar de sostenibilitat. Des de fa un temps és cert que hi ha una voluntat política per parlar i tractar, per exemple, qüestions com el canvi climàtic, però és molt feble. Però ara mateix a nivell mundial estem veient una reculada d’aquesta presa de consciència que hem d’enfrontar les persones. Des de la companyia pensem que a través de la cultura i experiències com aquesta podem seguir treballant en aquest àmbit si els polítics no ho fan”.

Aquesta és una de les propostes del Sismògraf que s’ha pogut veure aquest cap de setmana. Sota el sol i sota la pluja. Un Sismògraf que pretén, un any més, centrar-se en la sostenibilitat i plantejar propostes artístiques que permetin a les persones habitar, de millor manera, el planeta Terra. Propostes com la d’El Conde de Torrefiel conviden a marxar del cràter del Volcà Montsacopa pensant quina relació tenen les persones amb la natura. Una natura que sempre hi és, però que no s’expressa en paraules.