Amb la tardor la Garrotxa es transforma. No és només una qüestió de paisatge, que també, sinó de sensacions. Caminar pels seus boscos és com entrar en una altra dimensió, una que es desplega en tons de coure, marrons, verds i vermells, amb l’olor de terra humida i fulla vella. 

El silenci és dens i pesa. Només s’escolta el so cruixent de les fulles seques sota les botes, el de la roba impermeable contra les branques baixes o el brunzit d’un insecte mandrós, lluny. La tardor és una estació que convida a caminar més a poc a poc, a parar atenció a les petites coses. És que fins i tot l’aire sembla tenir gust: un punt de fum, un toc d’humitat, una tímida dosi de fred que encara no arriba del tot. La llum baixa i suau, freda però daurada alhora, passa entre els troncs com si volgués acariciar-ho tot. L’aire és fresc però no fred, net i humit però ple d’olors entrant-te pels pulmons.  

És la temporada ideal per perdre’s (o potser trobar-se) entre fagedes, boscos i camins de pedra.

La Fageda d’en Jordà: el pulmó taronja de la comarca

Hi ha boscos que semblen encantats, però la Fageda d’en Jordà no ho sembla. Ho és. Situada sobre una colada de lava, és una de les poques fagedes d’Europa que creix en un terreny volcànic i això ja la fa especial. Durant la tardor, el bosc es torna gairebé irreal: els troncs prims i alts dels faigs creen una mena de catedral vegetal, i el terra es cobreix d’una catifa de fulles daurades, rogenques i marrons, humides i fràgils com paper. L’olor aquí és inconfusible: una barreja de fulla molla, molsa enganxada als troncs, fusta humida i bolets amagats, com si el bosc s’hagués preparat per hibernar.

Si t’hi endinses en silenci, pots sentir el so sord d’una branca que cau, el crit agut i llunyà d’un ocell o el moviment fugaç d’algun animal entre la vegetació baixa. El terra, esponjós, cedeix sota el pas com si t’abracés els peus. És un lloc que respira amb tu i on et sents petit.

L’ermita de Sant Miquel del Corb: el silenci de les coses sagrades

Hi ha llocs que no necessiten gaire explicació. Només cal arribar-hi i escoltar com absolutament tot -els arbres, la pedra, la llum- han fet un pacte de silenci. L’ermita de Sant Miquel del Corb, amagada enmig de la vall, és una d’aquestes joies. S’hi arriba per un camí de terra envoltat de castanyers i roures vells, que a la tardor es vesteixen amb tota la gamma de grocs, taronges, ocres i vermells apagats. El terra és humit i irregular i les fulles seques fan de catifa silenciosa. Els troncs dels castanyers són rugosos i freds. 

L’ermita apareix de sobte: petita, romànica i coberta de molsa, encaixada en la calma absoluta del bosc. La seva escalinata, les parets de pedra vella, aspres, i la coberta de teula fosca semblen formar part del paisatge des de sempre. És precisament aquesta senzillesa la que la fa poderosa. Aquí, la natura i allò diví s’han anat fonent amb el temps, sense pressa ni soroll. I qui s’hi asseu una estona, amb l’esquena recolzada a la pedra freda i la mirada perduda entre els arbres, pot arribar a entendre per què algú, fa segles, va decidir construir-hi un lloc com aquest.