Arriba la tardor i, amb ella, el dia de Tots Sants. Un moment de recolliment i de memòria en què molts olotins i olotines s’apropen al cementiri per visitar els seus éssers estimats. Més enllà de la seva funció com a lloc de dol i homenatge, el cementiri d’Olot és també un espai ple d’història, art i identitat local. Passejar-hi, especialment en aquests dies, és una invitació a mirar enrere i a conèixer millor la ciutat a través d’un lloc sovint silenciós però profundament significatiu. Des dels seus orígens al segle XIX fins a les tombes d’alguns dels personatges més rellevants d’Olot, el cementiri ens parla (en pedra, en marbre, en ferro o en inscripcions) de qui som i d’on venim.

Una nova manera d’enterrar

El cementiri actual d’Olot es va començar a construir l’any 1835, en un moment en què les autoritats municipals havien de fer front als riscos sanitaris associats als enterraments dins del nucli urbà. Seguint les normatives higienistes de l’època, es va decidir traslladar els cementiris fora del centre, i així va néixer l’actual recinte funerari, situat als afores de la ciutat, en un indret elevat i tranquil, als peus del Montsacopa.

El cementiri va substituir antics espais d'enterrament que es trobaven als voltants de les esglésies, com era habitual fins aleshores. De fet, els difunts d'Olot s'enterraven als jardinets de l'església de Sant Esteve. Amb el temps, s'hi han anat afegint ampliacions i millores, que han configurat l’espai tal com el coneixem avui.

La capella perduda

Un dels elements més representatius del cementiri va ser, durant dècades, la seva capella. Aquesta església, que presidia el conjunt, servia de punt de reunió i recolliment durant les cerimònies religioses. Va ser destruïda durant la Guerra Civil, com tants altres edificis religiosos de la ciutat i del país. Des d’aleshores, el cementiri no ha tornat a tenir una capella pròpia.

Un espai d’art i d’identitat

El cementiri d’Olot destaca per la seva organització en forma de galeries, amb carrers amples, arbres centenaris i una gran varietat de sepultures: des de nínxols senzills fins a panteons familiars de gran valor artístic.

Alguns d’aquests mausoleus són obra d’arquitectes i escultors locals de renom, com els escultors Celestí Devesa, Josep Llimona, Josep Berga i Martí Casadevall, entre d'altres, que van deixar-hi la seva empremta durant el segle XIX i principis del XX. Entre els elements més destacats també hi ha la forja artística de Can Barberí, present en diverses portes i detalls ornamentals. El ferro treballat, amb motius florals i formes orgàniques, reflecteix l’estètica del moment i el refinament artesanal de l’època.

El Cementiri d’Olot és un enorme museu escultòric a l’aire lliure, amb monuments que no només expressen el dol, sinó també les aspiracions, les creences i l’estil de vida d’una societat concreta. Són testimonis visibles d’un moment estètic i social determinat, on el record dels difunts es vinculava també a la bellesa, l’art i el reconeixement públic més enllà de la mort. Entre les obres més emblemàtiques, destaca el panteó Masllorens, decorat amb figures que simbolitzen la tristesa i la resignació. També sorprèn la presència serena de l’àngel del panteó Capdevila, o el relleu de bronze que cobreix el nom de la família a la tomba dels Danés, entre moltes altres.

El turisme de cementiris o Necroturisme: llegir la història entre làpides

Visitar un cementiri pot semblar, en un primer moment, una activitat inusual i una mica inquietant. Però cada vegada més persones s’hi acosten no només per recordar els seus, sinó per descobrir-hi una part fonamental de la història local.

Els cementiris són, en realitat, un autèntic llibre obert sobre el passat i la societat: qui hi vivia, quines famílies eren les més benestants, com es construïa el record, quines professions o ideologies predominaven, els artistes més importants del moment, etc.

El 2001 va néixer la Ruta Europea de Cementiris, reconeguda com itinerari cultural al 2010 pel Consell d’Europa. La ruta, que recórrer els espais funeraris d’una vintena de ciutats de 16 països, permet unir en un mateix recorregut cultural els cementiris patrimonialment més rellevants del continent europeu. Entre els cementiris més destacats, hi ha el de Montjuïc (Barcelona), el Jardí de les Ànimes de Budapest o el Père-Lachaise de París.

El d’Olot, tot i ser més petit que aquests cementiris de grans ciutats, també té el seu encant. Passejar-hi amb ulls curiosos és una manera diferent de redescobrir la ciutat i de connectar amb la gent que la va viure abans que nosaltres.

Al cap i a la fi, un cementiri també explica històries, només cal saber mirar.