Dimarts, primera hora de la tarda. Agost. El sol cau de ple sobre els teulats de Joanetes i la temperatura supera els 30 graus. Comencem a pujar les escales estretes de Sant Romà que porten al campanar. Pedra vella, fusta gastada, pols i aquella olor inconfusible del pas del temps. Ens hi acompanya també algun ratpenat que, de sobte, apareix en aquest viatge vertical cap a una altra època.

Allà dalt, en silenci, hi ha un so que no ha canviat en segles. Quan tanques els ulls i escoltes amb atenció, pots sentir exactament el mateix que els nostres avis, besavis i rebesavis: el repic de les campanes. Un so greu, càlid i metàl·lic que travessa generacions. El so de quan neix algú, de quan mor, de quan el poble celebra, de quan s’avisa d’un perill o de quan s’acosta una tempesta. Un idioma convertit en bronze.

Però no tot sona igual que abans. El toc de les hores, aquell que marca el pas del temps, ara l’executa una màquina. Un mecanisme s’encarrega de fer sonar la campana, sempre puntual i sense errors. El que està en perill de desaparèixer són els tocs manuals: els avisos, les crides, els senyals d’alegria o de dol interpretats a mà, amb coneixement i intenció. Un llenguatge i una música viva que depenia del gest humà i de la saviesa popular. Actualment a la comarca ja no queda cap campaner que toqui manualment les campanes de forma periòdica. 

Amb nosaltres hi puja Xevi Pallàs, músic i impulsor de l’Escola de Campaners de la Vall d’en Bas. Ens explica que tot va començar una mica per casualitat: “Estava tocant en un casament i em va picar la curiositat de pujar al campanar. Em vaig trobar una campana del segle XVII, amb gravats i tot, però coberta d’excrements d’au i el campanar ple de runa. Va ser un moment clau. Vaig pensar: aquí hi ha un tresor amagat que hem de descobrir”.

Qui formava part, també, de la vida d’aquell tresor era en Llorenç Llongarriu, l’últim campaner de Joanetes. “Tocava d’una manera que em va deixar bocabadat, amb les mans i amb els peus”, diu en Xevi. “A mesura que vaig començar a investigar, vaig descobrir que aquesta tècnica ja s’havia perdut a tota la Garrotxa… però encara hi havia gent que la recordava”. Aquella connexió amb la memòria viva del poble va ser l’espurna. 

I així va néixer la idea de fundar una escola per salvar aquest llenguatge sonor. “A Catalunya toquem diferent d’altres regions d’Europa i cada poble té la seva manera d’interpretar els tocs. El fet que sigui tan local també té molta fragilitat. Quan aquella persona que ho recorda es mor, aquest coneixement se’n va amb ell i ja mai més ningú ho pot interpretar”. 

Una escola amb campanar propi

En Xevi ja tenia clar quin campanar volia. I per sort, Lluís Amat, l’alcalde d’aquell moment, també creia que el projecte tenia ànima. “Amb en Xevi ja ens coneixíem de fa temps i d’això de les campanes ja n’havíem parlat”, diu. “Quan al cap dels anys, bastants, va sorgir la idea de l’escola, per mi no era aliè i em vaig posar content. Al final, el que semblava una quimera es va convertir en una realitat, i si des de l’Ajuntament hi hem pogut contribuir, encantats de la vida”.

Van signar un conveni amb el Bisbat per fer servir el campanar, es van vincular amb la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya i es va posar la primera pedra –o millor dit, el primer toc-  de la primera escola de campaners de Catalunya: l’Escola de Campaners Llorenç Llongarriu. 

Llorenç Llongarriu, aquell últim campaner que tocava amb mans i peus i que va inspirar tot aquest moviment de recuperació, va morir l’any 2021. No va arribar a veure l’escola que porta el seu nom, però el seu llegat està present a cada toc, a cada repic, a cada classe. El so de les campanes que tant s’estimava no s’ha apagat. El toc que l’havia acompanyat tota la vida continua sonant, no només a través de l’Escola de Campaners, sinó també gràcies al seu nét, l’Albert, que amb només 10 anys ja les fa repicar. I així, mentre hi hagi qui escolti, qui toqui i divulgui la seva importància, el llenguatge de bronze seguirà viu.

La basílica de Sant Esteve, la passió feta patrimoni

Després de Joanetes, decidim posar rumb cap a un altre dels grans campanars de la comarca: el de la basílica de Sant Esteve d’Olot. És dijous al matí, i a la porta del temple ens espera en Manel Mas, membre dels Amics de Sant Esteve i del Santuari del Tura.

Pugem escales amunt i, en penombra, anem descobrint un món que sembla tret d’una altra època. En Manel ens fa de guia amb aquell entusiasme genuí de qui estima profundament el que té entre mans. Parla amb passió, com si ens mostrés els racons més estimats de casa seva: el mecanisme del rellotge, l’antiga llar del campaner, portes mig oblidades, finestres secretes que no se sap on van i el balcó dels espants.

Cada detall amaga una història. Fins i tot, entre les pedres de la torre del campanar, descobrim una petita inscripció deixada per uns obrers el març de 1902, durant una restauració. És només una frase, però connecta aquell instant amb aquest, més d’un segle després. 

La feina dels Amics de Sant Esteve va molt més enllà del que es veu. No només cuiden les campanes, sinó que vetllen per tot el temple i el seu immens valor artístic i cultural. Mantenen viu un llegat que, sovint, es dona per fet, però que cal preservar amb constància. Un patrimoni que parla baix, però diu molt.

El ressò del ‘Ben Sonat’

El projecte del toc manual també ha trobat altaveu gràcies al programa Ben Sonat, una producció d’Olot Televisió per a la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, que recorre el país descobrint campanars i les persones que, sovint en silenci, mantenen aquest patrimoni viu. Joel Tallant, el seu director, ho resumeix clar: “El patrimoni que tenim és incalculable. I veure com la gent jove s’hi implica, com volen recuperar aquest llenguatge… no té preu”. Per ell, el més important és fer visible tot això ara, abans no sigui massa tard. “Si no ho preservem avui, els nostres fills ja no ho tindran”.

El MAC Exprés dedicat a campanes, campaners i campanars el podreu trobar aquí (primera part) i aquí (segona part)