La Guerra Civil i la posterior dictadura franquista van deixar un rastre de violència, depuracions i silencis que va marcar durant dècades centenars de municipis del país. A la Garrotxa, l’impacte va ser especialment dur: detencions, judicis sumaríssims, condemnes i exilis van transformar de manera radical la vida de pobles petits, on gairebé tothom en va sentir les conseqüències.

Fa poques setmanes es va presentar el llibre ‘República, Guerra, Exili i Repressió franquista als pobles de l’Alt Fluvià’, de l’historiador Jesús Gutiérrez amb la col·laboració de Jan Torra Terricabras. El treball recull anys d’una feina de formiga que permet reconstruir com la Guerra Civil i la dictadura va canviar el rumb de sis municipis: Riudaura, Les Preses i tots els nuclis de la Vall d’en Bas. La Garrotxa va ser una de les comarques de Catalunya que, després de la Guerra Civil, va patir una repressió més dura. De fet, dels 840 expedientats que hi va haver, uns 160 pertanyien precisament a aquesta zona. A la Pinya, un poble que llavors amb prou feines arribava als 300 habitants, van ser executats quatre veïns.

Partint d’aquest exemple, l’historiador Jesús Gutiérrez explica que la repressió no va anar dirigida només al món obrer, com sovint s’ha dit. “Fins ara teníem la idea que majoritàriament la repressió franquista se centrava en el moviment obrer, que era el que majoritàriament s’havia mobilitzat contra el règim franquista. Aquí no és així”, explica. “La repressió sobre la pagesia és potser encara més ferotge que sobre el món industrial.”

El llibre també recupera casos individuals, com el de Joan Bagué, mestre i alcalde de Sant Esteve d’en Bas, que va ser detingut i afusellat, a Girona, el 1939 per uns delictes que mai s’han pogut provar. Segons Gutiérrez, restituir històries com aquesta és un dels objectius principals del llibre. “Un dels objectius del llibre és, dins del possible, restituir la memòria i l’honor de moltes d’aquestes persones que van ser maltractades durant més de quaranta anys. L’any que ve ja farà 90 anys de l’inici de la Guerra i són persones que han estat oblidades i ignorades, i fora de l’àmbit estrictament familiar, desconegudes en molts casos. Persones que havien estat víctimes de delacions per part de veïns, de la casa del costat on vivien...”

Aquest dijous es compleixen 50 anys de la mort del dictador 

Ara, encara hi ha qui defensa aquella Espanya que es va imposar per la força. I això, segons Gutiérrez, ajuda a entendre per què el debat sobre la memòria és tan viu. “Encara existeixen dues realitats molt marcades. Això va ser la causa del conflicte que va durar tants i tants anys. La Dictadura no va ser un període d’estabilitat. Espanya, durant cinquanta o quaranta anys va ser un autèntic cementiri que, per desgràcia, no va ni reconèixer les seves víctimes. És feina nostra i m’he sentit en l’obligació de posar nom i cognoms a cadascun d’ells.”

Aquest dijous es compleixen 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Mig segle després, potser res canviarà d’un dia per l’altre, però aquesta data pot servir per tornar a mirar de cares aquell passat que tants van haver de viure amb por, silenci i pèrdues. Per posar llum a històries que, durant molts anys, s’han explicat en veu baixa. Al cap i a la fi, la memòria és això: impedir que ningú desaparegui mai del tot.