L’Anna Prujà és una veïna de Maià de Montcal que fa un temps va decidir recollir tot d’històries de gent del poble que ja s’ha fet gran. La seva família havien treballat el carbó i el guix a la zona i ella, que voreja els 70 anys. Es va decantar per Filologia i durant anys ha estat professora d’institut a la Bisbal. Des de fa temps està jubilada i ha cregut que era moment d’escriure històries d’altres temps de Maià de Montcal. El llibre es titula ‘Veus de Maià de Montcal i Dosquers’ i conté vivències de més d’una vintena de persones. “Vaig començar a fer algunes entrevistes de persones de més de 70 anys. Vaig anar fent i vaig oferir a l’Ajuntament donar les entrevistes i que les repartissin el dia de l’homenatge a la vellesa. I a l’Ajuntament els va agradar el que havia fet i van decidir tirar endavant la publicació”, diu Anna Prujà, autora del llibre.

La Rosita, la Montserrat i la Maria Dolors són tres de les maianenques que expliquen alguna història de fa 50 o 60 anys. La Rossita Palomer, concretament, era filla d’un ferrer. Ella va aprendre de cosir i durant uns anys va ser modista. Recorda perfectament alguns actes de Maià que aplegaven força gent, com els pastorets, el teatre al casal o les caramelles. Ah! I té bona memòria de la mà de botigues que hi havia al poble quan era petita. Té una memòria envejable per sobrepassar la vuitantena d’anys. “Hi havia la carnisseria, un lloc que venien tota mena de comestibles, l’estanc que també era bar, una merceria i una de contes. I al costat de casa meu n’hi havia una que feia roba com davantals, camises, etc. I a les muntanyes estaven plenes de gent, aquell temps. I la gent baixaven cada setmana a buscar pa a cal Flequer. I després anaven a buscar, això, uns pantalons, un davantal... El que fes falta”, assegura Rosa Palomer, veïna de Maià.

La Montserrat Pou és un pèl més jove. Té 73 anys. Els seus pares eren pagesos. Ella va ser de les primeres a fer el COU i va estudiar Filosofia i Lletres a la universitat. Després va ser professora d’institut a Figueres. Del que se’n recorda més és de la pagesia de Maià de Montcal; del segar i del batre i d’unes tradicions del camp que amb el pas dels anys s’han anat perdent. “Soc de pagès i a casa meva conreaven cereals i en aquell temps, també, blat de moro. Feia un altre temps. A la tarda entraven les espigues, amb coves els duien al terrat per assecar: i al vespre els veïns ens ajudàvem entre tots i espellonaven. Jo era petita i m’ho passava molt bé. I de petita també recordo fer la matança de porc, amb molta família i veïns”, comenta Montserrat Pou, veïna de Maià.

I de la tercera protagonista, la Maria Dolors Bassols, en destaca la mà de coses que sap d’herbes curatives. La seva família era de Lliurona, però va baixar a viure entre Segueró, a Beuda, i Maià de Montcal. Era filla de carboners i la seva àvia materna en sabia, d’allò més, d’herbes curatives. La Maria Dolors no va escriure els seus remeis, però d’algun se’n recorda perfectament: “Posem d’exemple que algú tenia una pneumònia o una pleura. Verbena, amb nou doblaments de drap de fil. Hi posaven aixafat, una clara d’ou, i ho posaven al pulmó. I el pulmó quedava sense aigua”.

La flor de saüc diu que també anava molt bé per molts mals. En definitiva, unes herbes recollides per Maià o zones pròximes, que avui dia encara hi són, però que possiblement ben poca gent recull  i utilitza. Ella també supera la setantena d’anys i recorda com va anar a treballar a la fàbrica, a Castellfollit. Ara bé, amb 11 anys ja netejava alguna casa de prop de Maià. Un munt d’històries que encara té presents i que creu que és bo que hagin quedat plasmades en un llibre: “Jo trobo que és importat que totes aquestes històries quedin. Potser passarà alguna dècada que tot això que s’ha escrit no interessarà, però ja veuràs que al cap d’uns anys algú es torna a interessar per alguna d’aquestes històries antigues del poble”.

Històries d’un Maià de Montcal que amb prou feines tenia llum i de quan la gent encara anava amb carros. Un llibre carregat de valor, i és que tres de les persones entrevistades ja no són vives. Un exemple més de la importància de plasmar, en lletres, històries de la postguerra i de la vida a un poble rural en ple segle XX.