Els noms dels carrers i places no són qualsevol cosa: són un reflex viu de la història. A Olot, com en moltes altres ciutats, la toponímia urbana ha canviat al ritme dels esdeveniments polítics, socials i culturals. Des de monarques medievals fins a capellans, filantrops, repúbliques efímeres o règims autoritaris, els noms del mapa urbà han servit tant per homenatjar figures destacades com per imposar ideologies o esborrar-ne d’altres.

En aquest article fem un recorregut per alguns dels carrers i places d’Olot que han patit canvis de nom significatius al llarg dels segles, segons el nomenclàtor de la ciutat. Cadascun d’aquests canvis parla d’un moment concret de la història: de reconstruccions després de terratrèmols, de fervor religiós, de canvis de règim o de la recuperació de noms tradicionals després d’etapes de censura.

Així, la toponímia es converteix en una mena d’arxiu viu, escrit sobre els murs de la ciutat, que ens ajuda a entendre millor d’on venim i com hem anat canviant.

Carrer d'Alfons V

Aprovat com a nom oficial el 1901 i reafirmat el 1951, aquest carrer homenatja a Alfons V d'Aragó. Conegut també com el Magnànim, Alfons V va promoure la reconstrucció d’Olot després dels terratrèmols de 1427. Anteriorment, aquest carrer era conegut com carrer del Germà, denominació utilitzada, almenys, entre 1829 i el 1931.

Passeig de Barcelona

Inicialment conegut com carrer de Barcelona, el seu nom actual com a passeig de Barcelona va ser aprovat el 1943. Durant el règim franquista, el passeig va ser rebatejat com avinguda del Cuerpo de Ejército del Maestrazgo (el 1939), en referència a una unitat militar nacionalista, evidenciant l’intent del franquisme de controlar simbòlicament l'espai públic.

Passeig de Guillamet

Aprovat el 1926, aquest carrer homenatja Ramon Guillamet i Coma (Olot, 1856 – Barcelona, 1926), que va ser bisbe de Lleó, Còrdova i Barcelona. El gener de 1937, en plena Guerra Civil, va ser rebatejat com a passeig de Bonaventura Durruti, en homenatge al conegut dirigent anarquista, líder de la Columna Durruti i una de les figures més destacades del moviment llibertari durant la República.

Carrer de Tomàs de Lorenzana

Amb nom aprovat el 1884, aquest carrer homenatja Tomàs de Lorenzana, bisbe de Girona i promotor de l’Hospici d’Olot entre 1779 i 1784. Va ser reanomenat carrer de Joaquim Maurín durant la Segona República (el 1937). Amb la seva obertura, va comportar la desaparició de la històrica plaça del Blat o del Gra.

Carrer Major

Oficialitzat l’any 1829 com a nom tradicional, el carrer Major és una de les vies principals de la Vila Nova d’Olot, sorgida després dels terratrèmols del segle XV. Durant la Segona República, va ser anomenat carrer de Francesc Macià (1931–1936), i posteriorment, durant el franquisme, es va convertir en carrer de Calvo Sotelo (1939). Va recuperar el seu nom original el 18 de maig de 1979.

Plaça Major

La plaça Major representa el cor històric de la Vila Nova. Tot i la seva llarga tradició, va rebre diversos noms segons el context polític: plaça de la Constitució (1814), de la República Federal (1873), d’Alfons XII (1875), de la República (1931) i del Generalísimo Franco (1939). El nom tradicional va ser restituït el 1979.

Carrer de Camil Mulleras

Aquest carrer, batejat el 1914, recorda Camil Mulleras, filantrop olotí que va fer importants donacions a institucions de beneficència. Abans, aquest tram s’havia conegut com carreró dels Bous, i posteriorment va passar per diverses denominacions com carrer d’Isabel II (1864 i 1875),  o carrer de la Llibertat, d’Amadeu I, de la República i de Savalls (1874), demostrant una gran inestabilitat política i simbòlica.

Avinguda de l’Onze de Setembre

Adoptada oficialment el 1931, aquesta avinguda recorda la caiguda de Barcelona en mans borbòniques l’11 de setembre de 1714. Durant la dictadura franquista, va ser rebatejada com avinguda de José Antonio Primo de Rivera (1939). Anteriorment, era coneguda com a Major de la Vila Vella i de Sant Maurici (1828). La seva urbanització va comportar la desaparició de la placeta de Sant Franc i del carrer de la Santa Creu.

Carrer de Sant Ferriol

Oficialitzat el 1829 i recuperat en dues ocasions (1934 i 1939), aquest carrer agafa el nom d’una capella dedicada a Sant Ferriol. Històricament s’havia conegut com de Mascaró (segle XVI) i de la Putoia (segle XVII). Durant la Segona República es va anomenar carrer del 14 d’Abril (1931–1936), i el tram superior era conegut com del 18 de Julio durant el franquisme.

Carrer de Sant Rafel

Amb nom tradicional oficialitzat el 1829 i recuperat el 1936, fa referència a una capella del segle XVI dedicada a sant Rafel. El tram superior del carrer era conegut antigament com carrer de la Força (des del segle XV). Durant la Segona República va ser anomenat carrer del Primer de Maig (1931–1936), reflectint les reivindicacions laborals del moment.

Plaça del Carme

La Plaça del Carme es diu així pel convent de la Mare de Déu del Carme, fundat al segle XVI. Durant la Guerra Civil, el 1938, va ser rebatejada temporalment com a plaça dels Olotins sucumbits en defensa de la llibertat.

Plaça del Conill

Amb nom popular oficialitzat l’any 1829, la plaça del Conill deu el seu nom a la casa de la família Conill, documentada des del segle XVI. Inicialment coneguda com plaça d’en Conill, durant la Segona República va ser rebatejada com a plaça de Germinal Vidal (1937), en homenatge a aquest destacat polític i sindicalista.

Carrer dels Sastres

Nom tradicional oficialitzat el 1979, rememora l’abundància de tallers de sastreria al segle XIX. En època medieval era conegut com carrer Superior (segle XV). Durant la Segona República es va convertir en carrer de Francesc Pi i Margall (1931) i, amb la dictadura, va ser rebatejat com carrer de los Olotenses Caídos por España (1939), en línia amb la retòrica patriòtica del règim.

Carrer Bonaire

Amb nom tradicional oficialitzat l’any 1829 i recuperat el 15 d’abril de 1939. Durant la Segona República, aquest carrer va passar a dir-se carrer dels Màrtirs de Jaca (5 de gener de 1932), en homenatge als militars que van intentar una revolta republicana a Jaca el 1930, i que van ser afusellats, convertint-se en símbol de la lluita contra la monarquia.