Fa pràcticament dues dècades que va néixer la Coordinadora d’Entitats de la Garrotxa, un conjunt d’associacions que treballen per la visibilització i desenvolupament de persones que pateixen diferents tipus de discapacitat. Gairebé 20 anys després asseguren que la societat en general i més concretament Olot ha avançat en aquest àmbit, especialment en l’eliminació de barreres arquitectòniques i també en el fet que les diversitats funcionals són cada cop més conegudes i enteses pel conjunt de la ciutadania. “S’havien d’afrontar molts reptes. En l'àmbit cultural i social, per exemple. Fa 30 anys moltes persones amb diversitat funcional quedaven tancades casa i tot era molt tabú. I més encara aquelles persones amb discapacitat psíquica, tot i que també persones amb discapacitat física”, assegura Sílvia Vilacoba, membre de la Coordinadora d’Entitats de la Garrotxa.

Des d’un principi els membres de la Coordinadora van apostar per anar als instituts a fer xerrades al mateix moment que a Olot naixien iniciatives que remaven en el mateix sentit, com el memorial Santi Silvas de tennis en cadira de rodes, que va promoure el tenista olotí Tommy Robredo. Més recentment, el conjunt d’entitats garrotxines que conformen la Coordinadora estan centrats en la inclusió en l'àmbit del lleure i també social i cultural de les persones amb algun tipus de discapacitat: “Fa uns quants anys que des de la Coordinadora treballem amb les entitats de la ciutat, grans activitats de ciutat, com Festes del Tura, la Cavalcada de Reis, Sismògraf, que sigui accessible per a tothom. La idea és anar reforçant tot aquest àmbit”, diu Vilacoba.

Com ho veu en Martí Barris?

En Martí Barris és ben conegut a la ciutat, com a persones que sempre a visibilitat la discapacitat i les moltes coses que són capaces de fer persones com ell. Fa uns dies feia de mentor a la jornada escolar organitzada per l’Ajuntament d’Olot. Segons ell, on fa més falta avançar és en l’àmbit laboral. “Per exemple, les xarxes socials han ajudat a donar visibilitat a la discapacitat. I la gent s’estranya menys quan veu a una persona amb discapacitat. Però fa falta molta feina, encara, per seguir visibilitzant. Sobretot en l'àmbit laboral, calen més oportunitats a l’hora d’anar a treballar. Sovint només veuen els impediments les empreses”. Una millora d’oportunitats que no pot quedar-se, només, en una quota mínima. “I cal que no sigui només complir amb el 2% que obliguen les empreses de més de 50 treballadors a tenir persones amb discapacitat. Cal arribar a una integració i facilitar la vida i el dia a dia que pateixen alguna discapacitat. Fins a tenir una vida normalitzada”, afegeix la Sílvia.

És l’exemple d’un olotí que pateix discapacitat i d’una mare que va tenir un fill amb discapacitat. Exemples necessaris perquè la societat avanci en aquest àmbit perquè ningú es quedi enrere i tothom pugui gaudir de les mateixes oportunitats. Quelcom que Dies Internacionals com el d’avui pretenen visibilitzar. Admeten, però, que fan falta molts més recursos perquè això sigui una realitat.