A la Garrotxa, durant molt de temps, la feina va ser un dels pilars de la vida als pobles. Els oficis marcaven el ritme i també les relacions entre la gent. El fuster, el flequer, el ferrer o el mestre de cases eren necessaris perquè sense ells el poble no funcionava. La fusta ha estat sempre un material present a la comarca, i això explica la importància de les fusteries. Sovint eren tallers petits, enganxats a casa, on es passaven moltes hores i molts anys. Espais plens de serradura, martells i vernissos i amb una manera molt concreta de treballar: mirant, provant i repetint. Un món artesà que ajuda a entendre per què figures com Sant Josep han tingut tant de pes al territori.

I com funcionava l’ofici? Els aprenents començaven molt joves, fent feines senzilles i observant molt abans de posar-hi les mans. El mestre no només ensenyava a tallar o a polir, sinó també a entendre la fusta i la matèria. A moltes fusteries, l’ofici passava de pares a fills.

A diferència de les grans ciutats, ni a Olot ni a la Garrotxa es van organitzar en gremis. Aquí el sistema era més senzill i més proper. El reconeixement no venia d’una estructura formal, sinó de la reputació. Si un fuster treballava bé, el poble i el del costat ho sabien. A Barcelona, en canvi, els fusters es van organitzar en gremis ja des de l’edat mitjana, al segle XIII. Gestionaven l’aprenentatge, fixaven normes, controlaven la qualitat del treball i tenien pes econòmic i social. Ser fuster no era només exercir un ofici, sinó formar part d’un col·lectiu amb identitat pròpia, festes i patró.

Sant Josep i un ofici que continua viu

Sant Josep és el patró dels fusters. Als evangelis es diu que era tekton (artesà, en grec antic) així que no s’està parlant només d’una persona que treballa la fusta sinó d’algú capaç de construir i reparar el que fes falta. Jesús tenia el mateix ofici. Aquesta imatge encaixa molt bé amb el fuster de poble, que feia una mica de tot i que sovint acabava sent una persona de confiança per a tothom. Aquesta figura ha connectat durant generacions amb un territori rural on el treball manual i artesà ha tingut un gran pes i és per això que els fusters celebren la festa patronal el dia de Sant Josep, el 19 de març. Amb la industrialització, al segle XX, Sant Josep es va convertir en Sant Josep Obrer, un símbol del treballador en general. A la Garrotxa hi té dedicada l’església de la Canya.

Amb els anys, el món del treball ha canviat, però les fusteries no han desaparegut. A la comarca encara n’hi ha de tota la vida, tallers que s’han adaptat als nous temps sense perdre l’essència o nous negocis que continuen treballant amb la mateixa filosofia. Les eines són diferents i les màquines han guanyat terreny, però el coneixement del material i la manera de treballar-lo continuen sent els mateixos que ja tenia Sant Josep al seu taller. Reivindicar aquests oficis mil·lenaris és parlar de gent, de tallers i de feines que, durant segles, han tingut un pes cabdal a la vida dels pobles i els seus veïns.