Durant segles, molt abans que els medicaments acabessin en -eno o -azol i tinguessin prospecte, la salut es cuidava amb el que creixia als marges. Arrels, fulles, flors i resines formaven part d’un coneixement profund i pràctic, transmès de generació en generació, gairebé sempre per dones i sovint de manera oral. A la Garrotxa, i sobretot en comarques rurals i pirinenques, aquest saber popular va arrelar amb força gràcies a un entorn ric en plantes, boscos i prats, però també a una necessitat: pobles dispersos, masies aïllades i una medicina oficial sovint llunyana o inaccessible feien gairebé imprescindible disposar de remeis propis.

Les dones remeieres eren molt més que enteses en herbes. Coneixien el cicle vital de les plantes, sabien quan collir-les, com assecar-les i com combinar-les segons el mal a tractar. Preparaven ungüents per a les cremades, infusions per al mal de panxa, cataplasmes per a les inflamacions i tenien remeis pràcticament per a tot: per a la tos, la febre, les ferides, etc. Aquest saber no s’aprenia als llibres, sinó que es transmetia de mares a filles o d’àvies a netes, tot observant, escoltant i practicant. Un saber femení que no sempre al llarg de la història ha estat ben vist, entès i comprès.

Precisament dins d’aquest món de remeieres va néixer l’ofici de les trementinaires. Eren dones que sortien a peu des del Pirineu i recorrien Catalunya fins a les valls i el litoral per vendre herbes, olis i resines (com la mateixa trementina, d’aquí el nom). Sovint anaven acompanyades d'una aprenenta, que normalment era un membre de la mateixa família (una filla, neta, neboda o germana més petita). Amb les seves rutes, a banda d’intercanviar productes, també difonien informació i remeis, i contribuïen així a teixir una xarxa de coneixement que connectava territoris molt diversos. A Tuixent (Alt Urgell) es pot visitar el Museu de les Trementinaires, situat a la planta baixa de l'ajuntament, un espai que explica aquest ofici singular i el paper fonamental d’aquestes dones en la transmissió del coneixement popular.

Un llegat viu

Actualment, en un món dominat per la medicina científica, aquest llegat no ha desaparegut. Al contrari, viu un cert renaixement, sobretot vinculat a l’interès per la salut natural, la sostenibilitat i la recuperació de la memòria popular. No pas com a substituts de la medicina moderna sinó com un complement d’herència cultural en forma d’infusions, ungüents, olis o extractes.

Un exemple el trobem a Bosc de Tosca, on l’Associació d’Àvies Remeieres de la Garrotxa treballa per preservar i difondre aquest coneixement. A través de tallers, xerrades i activitats obertes a tothom, aquestes dones comparteixen remeis tradicionals, expliquen l’ús de les plantes del territori i reivindiquen una saviesa que forma part del nostre patrimoni immaterial.

Remeis de tota la vida: 5 plantes medicinals que podeu tenir a casa

Tenir un petit rebost verd a casa no és només una qüestió de tradició, sinó també de memòria i sentit pràctic. Moltes de les plantes que feien servir les remeieres i trementinaries (o, sense anar més lluny, les nostres àvies i besàvies) continuen sent fàcils de trobar, de conrear o de conservar i formen part de nostre paisatge quotidià. Sense substituir mai la medicina moderna i l’atenció mèdica, aquests remeis de tota la vida ens aproximen a aprofitar, amb saviesa, tot allò que ens ofereix la natura.

HERBA DE SANT JOAN (Hypericum perforatum)

Fàcil d’identificar per les seves fulles foradades, floreix pels volts de Sant Joan. En infusió millora la concentració i ajuda a fer desaparèixer els símptomes de cansament. La maceració en oli de les seves flors és la base del popular “oli de cop”, per calmar dolors musculars, contusions, ferides, etc. L’oli de cop s’obté posant a macerar aquestes flors dins una ampolla amb oli d’oliva i deixant-la a sol i serena uns 40 dies.

CAMAMILLA(Matricaria chamomilla)

Gran aliada de la digestió, es pren en infusió de flors seques. Té molts usos: calma digestions i flatulències, és anitinflamatòria, cura afeccions de la pell, conjuntivitis,…

FARIGOLA (Thymus vulgaris)

Una planta aromàtica que no falta mai a cap casa. És molt útil a la cuina, té virtuts antioxidants, és rica en ferro, magnesi i vitamina C, i és un potent antibiòtic natural que serveix per curar infeccions de tota mena. Especialment recomanada en estats gripals, refredats i diarrees.

FONOLL (Foeniculum vulgare)

Es fa servir molt a la cuina per menjar en amanides, salses i guisats. Té un gust anisat molt apreciat. A nivell medicinal es fa servir la infusió de llavors per la indigestió, la cremor d’estómac i els còlics infantils.

MALVA (Malva sylvestris)
Planta silvestre que creix als marges de camins. És un remei natural molt utilitzat en cas de faringitis, tos, problemes respiratoris i digestius, com ara la gastritis. És una planta medicinal emol·lient i antiinflamatòria que suavitza, protegeix i desinflama.