L’abril del 2009, els responsables de diverses comunitats religioses d’Olot decidiren començar a trobar-se periòdicament, amb dos grans objectius: el primer, conèixer-se millor entre ells, ja que eren conscients que, malgrat compartir el fet de ser referents de la vida espiritual olotina, cadascú coneixia molt bé la seva comunitat i la seva tradició religiosa, però desconeixia les altres o, encara pitjor, les coneixia només des dels prejudicis i els estereotips. I, el segon, mostrar al conjunt de la ciutadania olotina que els responsables de les diverses comunitats religioses podien reconèixer-se entre ells, compartir espais de diàleg, i respectar-se i valorar-se malgrat la diversitat de creences. I si això fou possible, ara fa tants anys, és perquè un rector catòlic hi va creure i va decidir implicar-s’hi a fons. Era Mossèn Lluís Solà i Triadú.

El dia de Nadal de 2022, Mossèn Lluís ens ha deixat. Ha estat un rector de Sant Esteve (i Sant Cristòfor – les Fonts) que ha gravat una profunda empremta en la ciutat, i aquests dies segurament diverses veus ens aniran compartint i deixant per al record les moltes dimensions de la seva persona, i de la seva tasca a la ciutat. A mi m’agradaria recollir aquí el seu paper com a impulsor del diàleg interreligiós, ja que vaig tenir el privilegi de poder compartir amb ell bona part del dia a dia del Grup de Diàleg Interreligiós d’Olot durant diversos anys.

Mossèn Lluís era un capellà que defugia les definicions simplistes o superficials. No era un «capellà progre», identificat amb la teologia de l’alliberament, o amb partits o sindicats d’esquerres. Un cop li vam preguntar si formava part del Fòrum Joan Alsina, i ens va dir que no, tot i que hi tenia bons coneguts, i que més d’un cop li ho havien proposat. Però sí que era evident la seva simpatia per aquelles iniciatives que afavorien que tots els catòlics, des de la diversitat del catolicisme, se sentissin acollits dins l’església. Un dels aspectes que el preocupaven era el trist paper de les dones en els càrrecs de responsabilitat eclesial. I també, sense entrar en gaires detalls, en converses amb la resta de membres del Grup de Diàleg, donava a entendre que no se sentia a gust amb la manera com oficialment el catolicisme parlava dels divorciats o de les persones homosexuals. Alhora, quan el vèiem actuar com a sacerdot en una celebració religiosa, el que destacava era el seu absolut respecte per la litúrgia tradicional. De fet, per algú que no el conegués, la primera sensació és que era un «capellà carca»: sempre fidel al missal, a l’ordre de la missa, al simbolisme dels ritus. Però hi havia un detall en les seves celebracions que no hi faltava mai: en tot el que feia i deia, mai no hi havia cap paraula de més, cap exabrupte, cap excés. I així, evitant el ritualisme forçat i caricaturesc, però mantenint-se respectuós amb la tradició, creava un clima de respecte, d’acollida, que esdevenia veritable comunió dels fidels.

I fou des d’aquesta actitud que s’implicà com a cofundador i com a membre actiu i puntal del Grup de Diàleg. I no era una tasca fàcil. Situem-nos: a una banda, a la taula hi tenia dos pastors evangèlics (protestants) que recelaven d’ell per l’evident conflicte teològic històric (dues maneres enfrontades d’entendre el cristianisme) i pels coneguts precedents de l’església catòlica de plantejar l’ecumenisme i el diàleg interreligiós com una estratègia per recuperar els «cristians desorientats» vers el «camí correcte». I, a l’altra banda, musulmans i sikhs per als que els cristianismes (tots en general) no són més que una religió falsa, però amb molt de poder i riquesa. I aquí aparegué el primer gran encert de Mossèn Lluís: participar al Grup de Diàleg com un membre més. Mai no va voler jugar un paper d’amfitrió, i en les converses mai no va voler tenir la darrera paraula. I es mossegava la llengua quan els altres compartien les preocupacions, per exemple, pel que fa als seus centres de culte, sabedor que la seva era una situació privilegiada, i que havia de ser sensible i, en molts casos, deixar que parlessin els altres. I és que el segon gran encert era que escoltava, escoltava molt. Mossèn Lluís va voler participar al Grup de Diàleg des de la humilitat. Ell participava al Grup com a referent, com a responsable de la comunitat catòlica olotina, però també des de la seva vivència personal. Ben aviat es va adonar, i així ho deia obertament, que participar al Grup l’ajudava a ser més bon cristià, el feia créixer espiritualment. En el Grup va aprendre a explicar el catolicisme a persones que no tenien les més mínimes nocions del que és aquesta branca cristiana. I va veure que això era una gran responsabilitat. Ell era la imatge que tindrien aquestes persones del catolicisme. Alhora, aquesta imatge havia de ser creïble i honesta. I comprensible, de manera que abans de res ell havia de conèixer l’altre per poder explicar-se.

I el tercer gran encert va ser el compromís. Un compromís gens fàcil, perquè si assumia que portes endins del grup ell era un membre més, també va entendre que portes enfora ell havia de donar més que els altres. Perquè la seva situació no era la mateixa que els altres. En alguns casos, perquè algunes propostes del Grup (com, per exemple, la proposta perquè el nou hospital d’Olot no tingués capella catòlica, sinó sala de silenci i oració, malauradament només assolida a mitges) implicaven que la seva organització religiosa hi sortia perdent. I, en d’altres, perquè a nivell de recursos (espais, presència pública, etc.) era evident que no era just que la seva comunitat religiosa hi participés només igual que les altres. I aquí val la pena destacar com va obrir les portes dels espais catòlics a les activitats del Grup de Diàleg (com la rectoria o el Casal Marià), o com va oferir un espai per al Grup dins la cerimònia de l’ofrena floral a la Mare de Déu a l’inici de les Festes del Tura. Tot, insisteixo, des de la més absoluta obertura, sense esperar mai res a canvi.

I, així, va aconseguir transformar la resta de participants al Grup de Diàleg. Recordo en John, pastor protestant, que al marxar d’Olot per tornar al seu país d’origen, Costa Rica, ens va dir que una de les grans joies que s’enduia de tornada era haver descobert Mn. Lluís i el diàleg amb els catòlics. O el respecte que es va guanyar per part de la comunitat islàmica del barri de Sant Miquel, quan es va presentar a la mesquita i va defensar els musulmans davant les càmeres d’Olot Televisió després que es produïssin uns enfrontaments racistes.

De la seva trajectòria al Grup, finalment, vull acabar recordant un dia concret. Va ser la reunió del mes de març del 2016. Aquell cop ens trobàvem a l’església evangèlica Beraca, al costat del Pont de la Ceràmica. Mossèn Lluís acabava de fer vuitanta anys. Quan ho vam parlar, tots vam tenir clar que aquell dia el que havíem de fer era dedicar-li una festa d’aniversari. I en aquella trobada, sense ordre del dia ni presa d’acords ni acta, amb un pastís de xocolata fet per en Lluís Riera del Cacau, mentre Mossèn Lluís ens explicava els seus records i la seva trajectòria, mentre tots compartíem l’admiració i l’alegria pels vuitanta anys i conversàvem de manera distesa i còmplice, es va produir un dels més bells moments de diàleg interreligiós que mai he presenciat.