Ja fa temps que el Consell Comarcal de la Garrotxa i les AFA de les escoles públiques mantenen importants diferències sobre qui i com ha de gestionar els menjadors escolars dels centres. És un tema complex perquè darrere d’un debat aparentment tècnic o legal el que s’hi amaga és una discrepància sobre la definició d’aquesta activitat escolar: entre un model centrat en l’eficiència en el servei, o un model centrat en la participació de la comunitat educativa. És complicat. El cas és que fa uns dies vaig estar xerrant sobre aquest afer amb diversos responsables d’AFA d’Olot, i del conflicte sobre la gestió vam passar a comentar un altre fet que preocupa les famílies: el de la dimensió educativa del menjador escolar. I és sobre aquest aspecte que ara voldria aturar-me.

Ja fa molts anys que hi ha cert consens, en el món educatiu, pel que fa a la naturalesa educativa del menjador escolar. El menjador no és només un servei asèptic amb funció estrictament nutritiva, sinó que també és un espai d’aprenentatge de valors i hàbits, i de descoberta i de creixement. El que avui anomenem menjador escolar, de fet, són dos espais: el menjador en sentit estricte, on els nanos aprenen a menjar bé (i això inclou els aspectes més relacionats amb el menjar i el seu gaudi, però també amb els hàbits a taula) i l’esbarjo d’havent dinat, un espai informal, a mig camí entre l’escola i l’educació en el lleure.

Ara bé, perquè efectivament el menjador escolar sigui un veritable espai educatiu, cal que hi hagi uns bons professionals, uns bons educadors i educadores, que ho facin possible. I aquí la teoria i la pràctica comencen a grinyolar. Compte: en cap cas no vull qüestionar la qualitat de la major part de professionals que s’hi dediquen, que demostren a bastament la seva vocació i competència educadora. No vull assenyalar les persones, però sí el sistema. Perquè aquí sí que hi veig un problema important.

La conversa que vaig tenir amb les AFA va coincidir en el temps amb la lectura del llibre d’Anne Helen Petersen «No puedo más. Cómo se convirtieron los millennials en la generación quemada» (Capitán Swing, 2021). Tot i no ser un element central de la tesi del llibre, Petersen dedica un capítol a parlar d’una transformació que es va iniciar amb la reacció neoliberal dels noranta, i que fou el fenomen de l’externalització dins les empreses. Avui trobem la mar de normal que una empresa del sector que sigui contracti una empresa externa per, per exemple, fer la neteja dels seus edificis, ja que el discurs que afirma que tota empresa ha de dedicar-ne només a l’àmbit de la seva expertesa i externalitzar la resta el tenim plenament interioritzat. Però no fa tants anys que això és així: de fet, durant dècades el més normal fou que cada empresa contractés tots els seus professionals, des de la producció fins als diversos serveis auxiliars, com la neteja dels espais.

Una de les conseqüències de l’externalització ha estat la fragmentació dels contractes i jornades laborals. Per seguir amb el mateix exemple, si jo vull que vinguin a fer la neteja de la meva oficina de 19h a 21h, contractaré una empresa externa que m’ho vingui a fer, i només voldré aquests treballadors durant aquesta franja horària. Aquests treballadors, així doncs, per poder arribar a un sou digne, hauran de complementar aquesta feina amb d’altres dins la mateixa empresa de neteja o, si no és possible, fins i tot en altres empreses similars.

Tornem als menjadors: la voluntat que els menjadors siguin espais educatius xoca de ple amb la realitat de la situació laboral dels educadors de menjador. He fet una cerca ràpida en un famós portal d’ofertes de feina, i per a la tasca de monitor de menjador el que s’ofereix és una jornada laboral d’entre 10 a 12,5 hores de feina setmanals. És a dir, entre dues hores i dues hores i mitja al dia. Quin professional esperem, si tot el que oferim és això? Amb quina motivació volem que es comprometin amb l’educació, si només els volem aquestes hores a l’escola? Però, sobretot: quina coordinació volem que tinguin amb els mestres de l’escola, quina participació volem que tinguin en el projecte educatiu del centre, quina relació volem que tinguin amb els alumnes, si la seva és una presència fugaç?

Al final, els monitors de menjador acaben sent estudiants que busquen feinetes mentre no són a classe o estudiant, o treballadors «tetris», amb jornades laborals fragmentades i precàries. I, malgrat que la majoria fan la feina de la millor manera que poden, no podem amagar que és un model que no afavoreix la implicació i el compromís. Diguem-ho clar: tot el que no sigui una jornada més o menys completa, i amb certa perspectiva de permanència, sempre serà una feina de nyigui-nyogui.

Torno al llibre de Petersen: què passaria si, en casos com aquest, tornéssim al model pre-neoliberal? Ara imagino una persona contractada directament per l’escola. Si li hem de posar un nom, podria ser alguna cosa com «professional de serveis dels equipaments educatius». Una persona que treballi a jornada completa a l’escola: acompanyant les acollides a primera hora, fent la neteja, portant cuina i menjadors, dinamitzant els esbarjos, etc. És cert, complicaria la gestió de recursos humans, ja que aquesta persona hauria de formar-se per complir les diverses normatives (neteja, manipulació d’aliments, educació en el lleure...). Però, en canvi, tindríem un o una professional que seria un educador més del centre, amb millor relació amb l’equip docent, que coneixeria millor els alumnes, que participaria en les reunions de claustre...

És curiós, perquè això que avui ens sembla impossible, fins fa no gaire era la normalitat. És indubtable que les externalitzacions ens han aportat molts beneficis, però també és evident que han comportat moltes disfuncions. I, avui, quan la «nova gestió de recursos humans» està posant tant l’èmfasi en la cura del treballador, potser tenim l’oportunitat de repensar alguns dogmes organitzatius com aquest. I el món educatiu i l’administració pública podrien ser-ne punta de llança. No sé, donem-hi voltes. Com que ara ve el primer de maig, podem aprofitar per reflexionar-hi. Sense tenir cura dels educadors no es pot tenir cura de l’educació, això està clar.