Com tanta gent, jo també he caigut en la temptació de provar els motors d’intel·ligència artificial (AI). Concretament, li vaig demanar que compongués un haiku dedicat a la florida dels ametllers. Estilísticament no era cap meravella, però allà hi era, el haiku.

La primera gran revolució d’internet va ser unificar l’accés a la informació. De cop i volta, teníem accés a molta més informació de la que podíem arribar a imaginar. Va ser l’època d’or dels cercadors, amb Google com a buc insígnia, i la Viquipèdia com a joia de la corona. Tot això va afavorir l’aparició de les xarxes socials, webs (i, després, apps) d’intercanvi d’informació personal en xarxa, que van complementar el que fins llavors oferien les webs, blogs i xats, entre d’altres.

Però la gran conseqüència d’aquesta integració informativa ha estat l’aparició de la intel·ligència artificial: algoritmes complexíssims que llegeixen i gestionen tota aquesta informació, i són capaços de crear-ne de nova. A més, tot sembla confirmar que caminem vers un creixement exponencial de la potència d’aquests sistemes. Igual que en el seu moment els cercadors ens van permetre gestionar un volum d’informació que els humans no podíem gestionar per nosaltres mateixos (sense cercadors, la informació d’internet no ens hauria servit per a res), el que tots esperem no és que les AI puguin fer coses que ja podem i sabem fer els humans (com compondre haikus) sinó que puguin fer coses que nosaltres no podem (com resoldre problemes especialment complexos).

Tot això és una gran notícia, i un èxit de la ciència (fet important en temps de negacionistes, de conspiracionistes i de terraplanistes). Ara bé, també ens obre grans interrogants. A nivell estructural, estem veient com canvien les formes de poder, a nivell local i també global, i com això ens obliga a buscar noves formes de defensar la llibertat i la democràcia.

Però, a nivell personal, o interpersonal, també ens planteja reptes. Estem, els humans, en condicions d’adaptar-nos a aquesta nova realitat? Tot plegat em fa pensar en el llibre “El mono obeso”, de José Enrique Campillo Álvarez (Booket, 2010). En aquesta obra, l’autor, que és metge, relaciona la pandèmia d’obesitat que patim els països rics amb el fet que els humans, evolutivament, estem especialment adaptats a les situacions d’escassetat. Quan ens trobem en un context d’abundància com l’actual (d’aliments, s’entén), ens costa molt renunciar a acumular aliments. La nostra naturalesa ens porta a ingerir sempre el màxim nombre d’hidrats de carboni i de greixos per si de cas.

Fins ara, el gran volum d’informació accessible a internet ja ens ha comportat algunes disfuncions antropològiques, com els fenòmens de la infoxicació o de la postveritat, o el paradigma de la immediatesa. És evident que són fenòmens diferents dels relacionats amb l’alimentació, però tenen força punts en comú. Aquesta bulímia informativa ens ha canviat, i ha fet tremolar els fonaments de grans institucions socials, com la cultura o l’educació. I ens ha mostrat que els humans tenim serioses dificultats per mantenir la temprança davant l’abundància informativa.

En el cas de les AI, la situació encara va més enllà. De cop, tenim una eina que ens obeeix, i que ens dona el que li demanem. En el cas dels béns immaterials, és evident: dona’m un haiku, i me’l dona. Però, a mesura que la potència de les IA creixi, podrem demanar-li béns més complexos: un llibre de 500 pàgines sobre un el tema que sigui, un disc de 60 minuts de la música que em vingui de gust, una carta, una fórmula matemàtica o química, un videojoc 3D, un logotip, la fotografia d’algú fent alguna cosa…

Però no només béns immaterials. L’evolució de les AI camina en paral·lel amb l’evolució de la impressió en 3D. Més enllà de les simpàtiques impressores domèstiques de plàstic de coloraines, avui ja disposem de grans impressores de materials diversos (diversos metalls, diversos tipus de plàstics…) i fins i tot torns i fresadores industrials que treballen amb materials com la fusta. I ja s’està parlant d’imprimir aliments. Per internet ja trobem webs on es pot enviar un plànol 3D d’un determinat objecte, i al cap d’uns dies rebre la peça a casa, com qui compra a Amazon. No estem tan lluny de demanar a la AI que creï un clarinet, una cortina, un anell, un televisor o un monopatí (evidentment, amb un disseny personalitzat, únic, i perfeccionant models anteriors) i que enviï el plànol a una d’aquestes impremtes en línia, de manera que al cap de tres dies tinguem l’objecte a casa. Encara falta, però no estem tan lluny.

I el gran repte antropològic, per a mi, no és aquesta possibilitat en sí (possibilitat que veig amb molts bons ulls), sinó en com ens transformarà això. Perquè vol dir que amb la AI el que tindrem és un esclau que estarà al nostre servei, i que ens satisfarà totes les nostres voluntats i capricis. Vull això, vull allò, vull allò altre. I ho vull ara. I ho tindrem. Com ens transformarà, això? Sabrem conviure-hi? Esdevindrem petits dictadors, petits dèspotes, petits tirans, acostumats a viure donant ordres? Serem com els nous rics, que es pensen que el seu poder no té límits? Estem, els humans, biològicament preparats per conviure amb aquest geni de la llàntia infinita?