M’agrada tafanejar la pàgina web del servei d’imatges de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa. Pots anar posant paraules clau, i t’apareixen imatges d’un món que avui se’ns fa llunyà, però d’una geografia que podem reconèixer amb facilitat. Una de les paraules clau amb bones imatges és «carro». Si fem aquesta cerca, apareixen a la pantalla petits carros de pagès, però també grans carros, els dels traginers que travessaven Olot per anar dels ports de mar cap a les poblacions de muntanya, o a la inversa. Parlem d’imatges de fa un segle o més, quan les comunicacions eren tan diferents de les d’avui, i els viatges d’aquests vehicles eren una proesa de tècnica i d’esforç.

Les carreteres que unien pobles i ciutats eren molt diferents de les d’avui, però no ens és difícil reconèixer-les: en general, són les mateixes. Avui les hem ampliades i asfaltades, i potser hi hem afegit alguna rotonda, però per anar de Castellfollit a les Fonts, de les Fonts a la Canya, de la Canya a Olot, d’Olot a Les Preses, de Les Preses a en Bas, d’en Bas a Sant Feliu… la carretera era exactament la mateixa (evidentment, amb els canvis obligats per la construcció de noves infraestructures, com l’autovia dels túnels de la variant de Castellfollit, o l’accés al viaducte dels túnels de Bracons).

Un fet que m’interpel·la quan veig aquestes imatges antigues de les carreteres és la calma que s’hi respira. Els escadussers vehicles de motor eren l’excepció, i les carreteres no tenien un destinatari específic: hi veiem carros, ramats, bous, cavalls, ases, vianants de totes les edats… Les carreteres eren espais que tothom podia fer servir per desplaçar-se d’un lloc a un altre. Així, els dies de mercat (o, encara més, els dies de fira!) les carreteres eren rius de persones, vehicles i bestiar compartint un mateix espai.

Sobre això també hi pensava un dia, llegint sobre els peregrinatges tradicionals, com el camí de Sant Jaume. Si algú avui fa el camí de Sant Jaume, necessitarà un mapa o una guia que li indiqui per on segueixen els camins. També haurà d’estar alerta de les fletxes grogues que orienten en els punts perdedors. Fa un segle, però, era tan senzill com tenir un mapa bàsic de ciutats (o tenir-lo en ment) i anar seguint les carreteres que les unien.

Avui, per anar en cotxe d’Olot a Figueres no necessitem cap mena de mapa: és un camí intuïtiu, que ens porta per Castellfollit, Besalú, Navata i Vilafant. Però quants de vosaltres us atreviríeu a fer-lo a peu, sense ajuda d’un mapa de l’Alpina o de l’Institut Cartogràfic de Catalunya? I mireu que els nostres avantpassats se’n van fer un tip, de fer aquest camí! El problema és que avui ja no podem seguir a peu les carreteres que seguien a peu els garrotxins i empordanesos del segle XIX, perquè els vehicles de motor n’han expulsat la resta d’usuaris, i ens toca anar per camins alternatius, menys directes i més enrevessats.

Trobo que parlem poc d’aquesta expulsió, i de com ha convertit els nostres pobles i ciutats en gàbies si no disposem de vehicle de motor. Perquè és cert que podem aprofitar el carril-bici de l’antic traçat del tren a Girona, i els camins locals que transiten entre els camps a l’entorn de les poblacions, però si volem anar de Castellfollit a Oix el millor camí segueix sent una carretera que avui és perillosa per a vianants, o ciclistes no professionals.

Penso que hem normalitzat i donat per descomptada la identificació carretera=cotxes, quan és prou evident que etimològicament la carretera és un camí apte per als carros (i això vol dir ampla i planera, a diferència del camí de bast, com el del Grau, que connectava Olot amb Vic, que és un itinerari per a bestiar i persones a peu). Hem d’admetre que, quan van aparèixer els primers vehicles de motor, era lògic que circulessin per les carreteres, ja que eren les vies més aptes per a uns vehicles com aquests. A més, eren pocs, i es feien sentir de lluny. Però en la mesura que els vehicles es van anar multiplicant, i que van anar incrementant la seva potència, el que s’hauria d’haver fet era construir-los vies específiques per a ells, tot mantenint les carreteres per als seus usuaris tradicionals, en lloc de deixar que cotxes i camions expulsessin la resta d’usuaris en estricta aplicació de la llei del més fort.

Això no es va fer, i segurament hauria estat utòpic, no soc ingenu. I avui és econòmicament impensable pensar en construir una via paral·lela a totes les carreteres de les que el cotxe s’ha apropiat. Però sí que, com a mínim, podem aspirar a no acceptar amb normalitat i i no donar per descomptat que no es pugui anar a peu seguint les mateixes carreteres que seguien a peu els nostres avis. I que, quan es parla d’obrir zones de vianants o carrils bici a les nostres ciutats, o d’endurir les penes als conductors que posen en perill els ciclistes a la carretera, i llavors els conductors de cotxe es queixen que perden carrils o places d’aparcament o que «se’ls persegueix» o «se’ls criminalitza», se’ls recordi que més hi hem perdut els vianants (que, en definitiva, ho som tots, perquè els conductors també aparquen i caminen). I que, al cap i a la fi, per més accions restauratives que es facin, el greuge és tan gros que els beneficiats del model seguiran sent ells, que per això no cal que pateixin.