Sempre que surten els gegants a ballar sentim la mateixa cantarella: com ho podem fer per promoure la cultura popular entre els joves, o entre els immigrants, o entre el col·lectiu minoritari que pertoqui? Perquè, és cert, costa veure-hi grups de jovent o famílies no blanques, al ball de gegants. Això també passa amb les sardanes, per exemple durant les ballades dels dissabtes d’estiu al Firal. Més enllà de la cultura popular, la cantarella es repeteix també quan parlem de la programació cultural, sigui la municipal (teatre, museus, biblioteca…) o la privada. Com ho fem perquè els immigrants vinguin als concerts de música? Com ho fem perquè els joves participin als actes dels museus?

Pel que fa a la programació cultural, no hi entraré perquè no en soc expert (però, per exemple, ara fa uns dies des dels Catòlics es compartia la preocupació pel fet que els joves no van al teatre). Però, pel que fa a la cultura popular, sí que voldria aportar algunes reflexions a aquest tipus de comentaris. En primer lloc: compte amb la paraula “popular”. Durant el Romanticisme del segle XIX es va posar de moda parlar de “cultura popular” en contraposició a la cultura de l’aristocràcia i les elits, la d’aquests darrers considerada “massa moderna” i, per tant, “corrompuda”. Ara seria llarg d’explicar, però d’aquesta idea de base en va néixer el que avui coneixem com a tradicions, o folklore. Ara bé: avui, té sentit parlar de “cultura popular” en referència a les expressions culturals que fem avui i anomenem d’aquesta manera? Fins a quin punt una activitat organitzada per un ajuntament, o per una empresa d’espectacles, és cultura popular? I, a nivell de participants, quin sentit té parlar de “popular” en referència a una activitat minoritària quan en deixem fora tantes de majoritàries? Per què són populars les expressions culturals que ja existien al segle XVIII, però no ho són les creades o importades les darreres dècades? Per què una ballada de sardanes és cultura popular, però una ballada de country no ho és? No recordo cap acció de la Direcció General de Cultura Popular per al suport a les ballades de country, però potser m’equivoco. Seguim: la batalla de les flors de les festes del Tura és cultura popular? I el campionat de llançament de pinyol d’oliva? La fira del dibuix de Sant Lluc és cultura popular? I els graffitti dels murs del riu Fluvià?  I passejar amb carro per la Fageda envoltat de gent vestida de Quechua? I un club de lectura de la Biblioteca? Avui, la paraula “popular” porta a equívocs, i s’usa sovint de forma discriminatòria: serveix més per a legitimar que per a descriure.

I, en segon lloc, compte amb la paraula “cultura”. Perquè sovint restringim molt la mirada a les expressions de cultura, i el concepte perd el sentit. Així, quan parlem de “cultura popular” mirem cap a la música, el teatre, la dansa o l’escultura (gegants, pastorets, faràndula…) però no cap a la gastronomia, el vestuari, l’esport, els espais de sociabilitat…Sopar a barraques és “cultura”, o no? I la missa de festa major? I l’Aïd el Kebir? I fer-se i portar la mateixa samarreta amb la colla d’amics? I els milfulls de Cal Ferrer? I anar a l’actuació de patinatge artístic? I quedar amb la colla per anar a la platja? Si quan parlem de “cultura” només parlem d’art, per què no ho anomenem directament “art”? Per què no reservem la paraula “cultura” per quan parlem de tot allò que és cultura?

Des de les ciències socials fa molt de temps que es fa notar la tendència a jerarquitzar les expressions culturals. I, a dalt de tot de la piràmide, hi trobem l’art professional i una autoanomenada “cultura popular” (que mai no s’acaba de definir del tot) que es veu que, per algun motiu, s’han de promoure especialment. I llavors tenim uns perfils de ciutadans “culturalment actius”, que són els que participen d’aquestes expressions culturals concretes, i uns altres ciutadans que es veu que no tenen prou cultura, els pobres, i que els hem d’ajudar a tenir-ne.

I ens passa que, aquest Sant Jordi, teníem moltíssims olotins sikhs fent una processó pel mig d’Olot, plena d’elements simbòlics i rituals, però, clar, el que ens preocupava és que no són culturalment actius perquè no compren llibres a les parades del Firal. O tot de dones olotines d’origen gambià lluint uns vestits fabulosos pels carrers d’Olot, però que tampoc no són culturalment actives perquè no van a veure ballar del Drac del Carme. I llavors hem de veure com ho fem perquè s’engresquin i participin de la cultura popular. No ho veieu que tot plegat grinyola?

Davant d’això, no seria millor reenfocar la pregunta sobre com “promoure la cultura popular” per tal de partir d’un plantejament més coherent i raonable, i menys discriminatori i paternalista? No és tan difícil: tot els olotins i olotines som agents culturals actius. I tota expressió cultural , en el moment en què és apropiada per les persones, és cultura popular (els gegants són de l’Ajuntament, però la manera com els olotins els vivim és cultura popular).

I, si volem promoure determinades expressions de cultura popular, com els gegants, les sardanes o la pràctica del cricket, no és perquè siguin expressions de cultura popular, ja que això no vol dir res. Si de cas, les volem promoure perquè aquella expressió cultural en concret té algun valor per a nosaltres. I, llavors, mirem d’explicitar quin és aquest valor, i compartim-lo, ara sí, amb la gent que no el coneix, o que no el valora. Com el d’aquelles expressions culturals amb segles d’història i arrelament a Olot, i que configuren un patrimoni que ens diferencia del d’altres ciutats i comarques catalanes. O el d’aquelles expressions que ens aporten espais de vivència comunitària, i ens reforcen com a societat. O el d’aquelles que ens ajuden a reivindicar i dignificar els olotins i olotines que es troben en una situació social o emocional més fràgil. I, recíprocament, intentem estar atents a les altres persones (familiars, amics, veïns, companys de feina…) que també estan provant de promoure altres expressions de cultura popular de les que fins ara no participàvem, amb valors que potser no ens havíem plantejat.

Al final, serà més exitós promoure el pessebrisme o les sevillanes si nosaltres ens deixem també seduir per les propostes culturals que ens fan arribar els nostres interlocutors, com la gastronomia colombiana, el concurs de paelles o les danses urbanes, en el marc d’una relació horitzontal i de reconeixement mutu, que no pas si pretenem promoure una determinada expressió cultural tot menyspreant les altres, i acusant els que no ens segueixen de no ser prou actius culturalment.