Aquest article es va començar a covar el 19 de maig per la tarda. Una colla d’amics vam organitzar una presentació del llibre «Laïcitat, religions i prejudicis» del sociòleg Joan Gómez i Segalà a la llibreria Isop. Feia cinc dies que havia començat la campanya electoral de les eleccions municipals: eren dies frenètics per als partits polítics olotins, ja que s’ensumava el final de la majoria absoluta de Junts, i de l’èxit de la campanya en dependrien les possibles opcions de pactes per a conformar el nou govern municipal. Tot i això, a les set de la tarda, entre el públic hi teníem un bon nombre de regidors dels principals partits polítics de la ciutat, tant regidors de govern com de l’oposició. Era un acte on el seu protagonisme era evident que seria mínim. Van venir perquè els interessava el tema, perquè sabien que la presentació seria un espai de reflexió sobre les polítiques públiques, i volien participar-hi. I ho van fer, com un ciutadà més. En un dia important al bell mig de la campanya per a les municipals, van trobar temps per venir a un acte cultural que no els donaria rèdit electoral, i que encara els complicaria més la conciliació entre la vida política i la vida familiar. Ens va sorprendre, i els ho vam agrair.

Aquests dies estic rebent força crides a l’abstenció de cara a les eleccions espanyoles. M’arriben de diverses bandes, però tenen un objectiu comú: cal castigar els partits polítics independentistes que ens van deixar a l’estacada després del primer d’octubre, i que ens van llançar desarmats als peus dels lleons. Uns partits que han jugat amb els nostres sentiments, sobretot en relació a la campanya pels presos polítics i exiliats, que no han fet res per protegir-nos de l’embat de la resposta espanyolista desfermada després de l’«a por ellos», i que fins i tot n’han estat còmplices, com en les personacions de la Generalitat en les acusacions contra manifestants independentistes. Uns partits que han afavorit, quan no promogut, la desmobilització social quan érem un referent mundial de ciutadania alçada per un ideal compartit de democràcia i drets civils. I és cert: el paper dels partits independentistes ha estat ben galdós des del dia de la proclamació «en suspens» de la República Catalana. La ciutadania va estar a l’alçada, però els partits polítics ens van fer avergonyir. I aviat farà cinc anys que seguim igual.

Alhora, aquests dies estic veient com, a tot Catalunya, els militants dels partits, que encara no havien reposat del cansament de la campanya per les municipals, han tornat a activar-se, i tornen a dedicar temps i energia a dissenyar la campanya, a plantejar debats i identificar prioritats i propostes, a encartellar els carrers, a organitzar actes, a distribuir octavetes. A convèncer de les seves propostes, a proposar solucions als problemes socials i civils. No parlo de les grans figures i primeres espases mediàtiques, aquests que van de plató en plató i de debat en debat, en taxi o cotxe oficial, amb les dietes pagades. No parlo dels que han aturat la seva activitat com a càrrecs públics (diputats, consellers…) per fer campanya electoral, mentre tots els ciutadans els seguim ingressant un sou per una feina que no fan. No: jo parlo de la militància local, de la gent que s’afilia a un partit perquè vol millorar els nostres barris, pobles i ciutats. Aquests que durant la campanya electoral marxen d’hora de casa i arriben tard, i que troben marits, esposes, parelles i infants ja dormint. Els que no tenen caps de setmana. Aquests que segueixen anant a treballar cada dia, i que tan sols mostren el cansament en l’augment del nombre de cafès que prenen pel matí.

I torno als arguments que defensen l’abstenció en aquestes eleccions, i em pregunto si la millor resposta a la lamentable actuació dels partits independentistes no hauria de ser més aviat una crida a l’afiliació massiva, per tal de renovar-los per dins, braç a braç amb els militants històrics que comparteixen diagnosi, però que avui no tenen prou força per impulsar des de dins aquests canvis tan necessaris. Perquè, en el fons, l’abstenció és una opció molt còmoda. Massa còmoda.

I llavors, de nou, reprenc la mirada a aquests militants de base, i veig que no, que jo no puc posar-me al seu nivell. Que jo no podria dedicar les hores i energies que ells hi dediquen. Que no podria gestionar la frustració de la distància entre les expectatives i els resultats. Que no sabria tenir davant les incoherències del meu partit i, malgrat tot, no llançar la tovallola i seguir picant pedra. I acollint i respectant les crítiques que rebria contínuament d’amics i de coneguts que es pensen que, pel fet de ser militant d’un partit, tothom té dret a discutir-te tot el que fa la teva organització. Ho dic ben clar i no me n’amago: els admiro, perquè jo no podria fer-ho.

I és per això que aquest 23 de juliol jo sí aniré a votar. I sé que amb el vot molts hi voldran veure una legitimació de les patètiques actuacions postprocés, de les vergonyoses baralles intestines, i del neoautonomisme que vol enterrar tota la feina feta des de les multitudinàries mobilitzacions de fa més de deu anys, passant pel referèndum d’Arenys de Munt del 2009, la Via Catalana del 2013, la consulta del 9N del 2014, o el referèndum del primer d’octubre. Però també sé que els meus polítics, els que des de l’anonimat i a nivell local treballen cada dia per millorar el nostre país a nivell social, lingüístic, econòmic, cultural, comunitari i republicà, sovint contra les estructures i dinàmiques del seu propi partit, hi veuran suport i un agraïment a la feina feta, a les hores esmerçades, al compromís i a la constància. Va per vosaltres.