Olot, la Suïssa catalana, la de l’Aulot è molt verd, crema. Qualsevol passeig a les hores del migdia ho fa ben evident. Tenim algunes grans avingudes arbrades, i queden precioses a les fotos, sobretot a la tardor, però en general tenim carrers amb arbres petitois o, directament, sense arbres. Des dels carrers del barri vell fins als barris més allunyats del centre. Tenim carrers amb molt d’espai per als cotxes, i això vol dir amb molt d’espai per al sol i l’asfalt. Passegeu pel vial que no és un vial i ho veureu. La nostra és una ciutat d’interior, on la marinada no arriba per a fer més suportables els dies de canícula. Tenim un gran repte com a ciutat, ja que les altes temperatures aniran a més els propers anys, i necessitem poder seguir passejant pels nostres carrers. No ja per motius pràctics, per desplaçar-nos d’un lloc a un altre, sinó perquè als carrers és on esdevenim ciutadans: ens trobem, compartim, ens relacionem. Als carrers i places veiem ballar els gegants, gaudim d’espectacles de circ, comprem al mercat, gaudim dels amics, fem un beure. No podem permetre que la crisi climàtica ens prengui els carrers, ens tanqui a casa parapetats sota el vel invisible de l’aire condicionat, com si d’un nou confinament es tractés. La lluita per l’ombra com a servei públic, com a equipament públic, és més urgent que mai.

Però vindrà la tardor, i amb ella retrobarem el fred i la pluja. I, llavors, aquells carrers sense ombra per protegir-nos del sol, seran carrers sense coberta que ens protegeixi de l’aigua. I els joves que no podran estar-se rient i cridant en un racó de plaça, i els vells que no podran estar-se xerrant en un banc del carrer, on aniran? I el concert a l’aire lliure, on es farà? I l’espectacle de teatre de carrer, per on passarà? On retrobarem aquell amic que fa anys que és fora i ara ha tornat, si no el veurem perquè sota el paraigua tots mirem a terra i caminem amb pressa? On jugarà l’infant, quan el sorral sigui anegat? I quan sigui glaçat? La falsa solució és evident: en espais privats. El bar, el supermercat, els espais infantils de joc i celebracions. Però, és aquesta la ciutat que volem? Una ciutat de carrers buits, només de pas, on allò important passi sempre darrere d’una porta, en un espai de pagament?

Llavors, què fem? Porxos. Porxades. Balconades. Pèrgoles. Cobertes. Envelats. No hem d’inventar res, però podem repensar-ho tot de nou. Arquitectura atractiva? Endavant. Estructures verdes de plantes vives? Som-hi. I que incorporin sistemes de generació elèctrica? Per què no. Però posem-nos-hi, i fem d’Olot una ciutat amigable davant la calor, el sol, el vent, el fred, la pluja. Repensem l’espai públic en clau climàtica. I convidem-hi tants i tants arquitectes, urbanistes i paisatgistes que tenim aquí casa.

I, mentre hi pensem, plantem més arbres, si us plau.