A principi del segle VI aC, Isop, poeta de llengua grega originari de l’Anatòlia, va escriure el conjunt de rondalles conegudes com “Les Faules d’Isop”. De fet, es coneix poc d’Isop i del seu recull de faules. Els textos que ens han arribat són força posteriors a ell, i no queda clar quins textos són originals seus, quins va recollir de la tradició oral de l’època, i quins són atribucions posteriors. Entre les seves faules més conegudes hi ha La cigala i la formiga, El pastor mentider, El llop i el xai, La llebre i la tortuga, La rata de camp i la rata de ciutat, El corb i la guilla o La guilla i el raïm.

Cap al segle XV ja trobem les primeres versions definitives del recull de contes “Les mil i una nits”, un text anònim que aplega rondalles de la tradició oral de països tan diversos com Pèrsia, Egipte o Índia, i cultures com la grega, la turca i la jueva. Es tracta de rondalles populars, que viatjaven de ciutat a ciutat gràcies als intercanvis culturals afavorits per la civilització islàmica. Segurament els més coneguts són els relacionats amb el mític mariner Sindbad/Simbad.

A principi del segle XIX, Jacob Ludwig Karl Grimm i Wilhelm Karl Grimm (coneguts popularment com a “germans Grimm”) van dedicar-se a recollir rondalles populars entre la gent gran dels pobles d’Alemanya (llavors, encara Sacre Imperi). Gràcies al seu treball de camp van poder preservar rondalles com Hänsel i Gretel, Els músics de Bremen, El llop i les set cabretes, La caputxeta vermella, El sastre valent, La Bella dorment del bosc, La Ventafocs o La Blancaneu i els set nans, entre d’altres.

A mitjans del segle XIX, Hans Christian Andersen va escriure diversos reculls de rondalles, moltes de les quals no eren sinó versions personals de rondalles populars de Dinamarca. En va escriure ben bé un parell de centenars, entre les quals les més conegudes serien segurament Les sabates vermelles, La reina de les neus, El soldadet de plom, La patufeta, L'aneguet lleig o El príncep captaire.

Disculpeu aquesta introducció, però és que m’agrada recordar i aportar una mica de context quan es parla de contes o rondalles tradicionals, i quan es planteja què cal fer amb aquestes rondalles avui, en ple segle XXI, ja que es considera que potser els textos originals no són prou adequats com a rondalles dirigides a un públic infantil: són rondalles sexistes, violentes, classistes, cruels… Què hem de fer: ens mantenim fidels a la tradició, o les actualitzem, assumint el cost de manipular-les?

És un debat complex, i ben segur que moltes opinions i propostes són ben raonables, tot i que es contradiguin entre elles. Ara bé, penso que el que hem de fer és debatre sense partir de prejudicis, i de “donats per descomptat” força qüestionables. I, en aquest sentit, penso que val la pena que ens fem algunes preguntes:

• Segur que són rondalles infantils? És cert que molts d’aquests textos provenen de rondalles infantils, però en els casos que he mostrat al principi el públic al qual van dirigits els textos són els adults, no pas els infants. Fins i tot la rondalla de La caputxeta vermella, arquetip de conte infantil, és recollida dins un projecte de caràcter etnogràfic i interès acadèmic (i més vinculat a la recerca filològica que no pas etnològica). Que un recurs (per dir-ho en llenguatge actual) sigui destinat a un públic infantil en un determinat moment no vol dir pas que ho hagi de ser sempre.
• Segur que són rondalles populars? La cultura popular és aquella que es crea i es transmet dins les classes populars. Però, avui, moltes d’aquestes rondalles ens han arribat a través del cinema i la televisió: uns canals amb importants indústries al darrere, i amb importants biaixos ideològics poc “populars”. És realment La bella dorment un conte popular, o és senzillament el guió d’un film de Disney, una història que s’ha fet famosa com a fruit de la cultura de masses contemporània?
• Segur que són rondalles tradicionals? Quan parlem de tradició, parlem d’història, i de transmissió cultural. El mariner Sindbad és un personatge de la tradició literària àrab i persa, però segur que ho és de la tradició catalana? Potser sí, si tenim en compte que moltes famílies catalanes tenen arrels en aquestes cultures, però des del punt de vista geogràfic són rondalles que arriben aquí de manera molt contemporània.

Quines sí podrien ser rondalles infantils, tradicionals i populars de casa nostra? Ara penso potser en les recollides per Josep Berga i Boix, l’Avi Berga, primer a la revista El Deber i després com a llibre, el 1914, amb el títol de “Llegendes de la comarca d'Olot”. Però, fins i tot aquestes, són tradicionals, quan la transmissió oral està pràcticament perduda? Són populars, quan precisament és un recull de caràcter romàntic-conservador, i que, per tant, no necessàriament és un reflex del que era la rondallística popular del moment? Són infantils, quan és un recull també de caràcter intel·lectual, dirigit a un públic adult?

Potser, per tant, la pregunta de si hem d’actualitzar o no els contes infantils populars i tradicionals és un debat viciat d’entrada, i que ens amaga la pregunta important de fons: és possible, avui encara, una rondallística infantil oral activa, en un món hipertecnològic? És possible fer gaudir i educar els infants amb rondalles, fer-los somiar i imaginar tot explicant-los històries sense la intermediació d’una pantalla o d’un dispositiu electrònic? I, si és que sí, quines són les millors rondalles per a ells? Quan triem rondalla, a qui posem al centre: a nosaltres i els nostres interessos, o els infants i els seus? Les rondalles que els expliquem els faran ser més lliures i feliços?

Situats en aquest pla, la pregunta de si hem d’actualitzar les rondalles tradicionals acaba sent força irrellevant, trobo. Perquè, si som honestos amb les respostes i actuem en conseqüència, el que farem és el més tradicional i popular que podem fer: actualitzar i renovar el rondallari. A partir de les influències que hem rebut, dels valors que volem transmetre als infants, i de la nostra creativitat, compondrem les noves rondalles tradicionals del futur. Per què cal fer servir rondalles antigues? Si ens agraden, endavant! Però, si no, cap al calaix i a buscar-ne una altra. Per què hem de preservar unes rondalles, si ja no ens serveixen? Fem foc nou! Això sí que és popular i tradicional, i no pas aferrar-se a un cànon literari pel sol fet de ser antic.