Tiro de veta cinèfila per recomanar-los la pel·lícula 'Arrival', estrenada el 2016, i exposar-los els meus raonaments. El 'film' dirigit per Denis Villeneuve explica la història d'uns extraterrestres pacífics que arriben al planeta Terra i estableixen comunicació amb els humans. La lingüista terrestre encarregada de desxifrar la llengua dels visitants aconsegueix desentranyar un idioma que es basa en inscripcions circulars i en un sentit no lineal de la vida. En un moment donat, la protagonista comença a recordar experiències que no li han passat encara, però que li passaran. És a dir, comença a tenir una concepció circular del temps, concretament del seu temps de vida. No s'espantin pel plantejament, els asseguro que és un llargmetratge apte per a tots els públics, i amb un missatge que s'hauria de pintar a les façanes de totes les escoles, catalanes i espanyoles: aprendre diverses llengües expandeix les capacitats cognitives. Això que és una veritat com un temple passa simplement perquè cada llengua estructura el pensament de la comunitat que la parla, i a cada comunitat aquest pensament no és ben bé el mateix. Aprendre, dominar i parlar amb desimboltura una nova llengua significa guanyar un nou punt de vista del món on vivim i una sèrie de pensaments lògics que potser no teníem.

Conèixer diverses llengües és, en definitiva, un avantatge per a l'individu que les practica, perquè el fan més intel·ligent i capaç. Hi ha estudis que fins i tot demostren que un poliglot té més capacitats memorístiques que algú que només parli un idioma. Arribats a aquest punt, no tinc cap temor a afirmar que l'Estat espanyol hagués arribat a ser una potència internacional molt més important del que ha estat fins ara si en algun moment de la seva història hagués cregut i aprofitat la seva realitat plurilingüística, fins i tot quan a l'imperi espanyol no es ponia el sol. És per totes aquestes raons que crec que plantejar l'ús del català, l'euskera i el gallec als plens del Congrés dels Diputats espanyol no només és un saludable exercici de normalitat democràtica en un estat pretesament plurinacional, sinó que podria arribar a ser molt útil i pràctic des del punt de vista intel·lectual i, sobretot, no hauria d'ofendre a ningú. Sempre quedaran, ja ho sabem, ciutadans de tall autoritari que vulguin mantenir-se en la intolerància, o aquells prou ganduls que preferiran seguir xipollejant en els fangars de la ignorància, però això no ha de torbar el que a simple vista és un pas endavant lògic i ben normal. En tot cas, convindran amb mi que l'il·lògic i anormal és el que hi ha hagut fins ara.

Certament, l'ús del català i la resta de llengües oficials en el sí del Congrés espanyol no és l'Ítaca promesa, però ve a resoldre un dels dos greuges històrics més notoris de la relació entre la nació-Espanya i la nació-Catalunya: el menysteniment de la llengua catalana com a paret mestra que aguanta tota l'estructura intersubjectiva de la identitat d'un poble -el segon greuge és el dèficit fiscal recurrent com a resposta a l'aportació que l'economia catalana fa anualment a l'estat, però a això encara no s'hi està posant remei-.

Des d'un punt de vista purament independentista, segurament el fet d'escoltar el català des de la tribuna d'oradors del congrés sense la interrupció constant de la presidenta pot resultar ben poca cosa. Hi haurà qui encara no tindrà somnis humits quan vegi utilitzar orelleres dins l'hemicicle per entendre el que estan dient els diputats catalans o bascos de torn. Però, objectivament parlant, es tracta d'un pas molt important, tant per al respecte com per al reconeixement i la convivència de totes les identitats de l'estat, l'espanyola juntament amb la catalana, la basca i la gallega. I podrien seguir havent-hi molts més passos en aquesta direcció, com, per exemple, que el premi literari més important de l'estat, el Cervantes, es complementés amb altres tres premis igualment importants per a obres escrites en català, euskera o gallec; uns premis que s'anomenarien com el millor dels escriptors que ha donat la llengua en qüestió. Un altre pas molt més ambiciós seria exigir que a totes les escoles s'aprenguessin les quatre llengües que tenen un nombre prou important de parlants a l'estat -el bable o l'aranès, amb tots els respectes, no caldrien-. Com de rics i intel·ligents seríem tots, si això fos així! De moment, però, l'ús del català, l'euskera i el gallec al Congrés dels Diputats no és pas la xocolata del lloro. Per contra, i per a sorpresa de tots, tenint en compte la història d'Espanya, estem davant d'una mesura sense precedents.