Mentre escric aquest article, tinc a les mans el llibret “Balls i cançons de Les Peces. La missió del mestre Joan Tomàs”. Per al lector garrotxí, això mereix, doncs, dues explicacions. En primer lloc, Les Peces. Es tracta d’un petit poble dins el municipi d’Albinyana, a la comarca de l’Alt Penedès. Segons la Viquipèdia, l’any 2019 tenia 717 habitants. I, en segon lloc, la missió del mestre Joan Tomàs. Aquí ja ens hi esplaiarem més, perquè cal parlar de les missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (coneguda per les sigles OCPC).

Resulta que als anys vint del segle XX, i gràcies al suport econòmic de la burgesia industrial, tota una colla de folkloristes es van llançar a passejar-se per Catalunya (Nord i Sud) i les Balears recollint melodies (cançons, balls, jocs…) de la tradició oral. Des de 1922 fins a 1936, les missions (així s’anomenaven) van arribar a molts i molts pobles i ciutats, en un projecte d’unes dimensions sense parangó a tot el món: mentre que a Europa les recerques folklòriques acostumaven a ser puntuals, a llocs d’interès especial, aquí es va plantejar recollir informació musical de tot el territori, sense excepció. Aquest magne projecte, però, va quedar estroncat amb la guerra 1936-1939. Els materials recollits fins al moment foren miraculosament salvats i portats a Suïssa amb un gran secretisme (durant anys es consideraren perduts), i fins molts anys més tard no tornaren al país, i avui es guarden a la Biblioteca de Montserrat.

La casualitat va voler que el llibret sobre la missió de l’OCPC a Les Peces m’arribés a les mans pràcticament al mateix temps que em va arribar la notícia de la publicació del llibre “Cançoner de les Planes d’Hostoles 1922”. En ambdós casos es tracta de la publicació dels continguts de les fitxes de les missions que es van dur a terme en aquests territoris. Cal tenir present que a Montserrat hi ha desenes de milers de fitxes: des de Publicacions de l’Abadia de Montserrat s’està fent una gran feina de catalogació i publicació dels materials de l’Obra, però necessàriament incompleta. La publicació amb detall només està a l’abast d’iniciatives de caràcter local. Per això, cada cop van arribant més notícies de poblacions que van fent aquesta feina, i publicant els seus materials. La celebració el 1921 de l’Any Joan Tomàs per part del Departament de Cultura de la Generalitat també ha esperonat moltes poblacions en aquest sentit (precisament, Joan Tomàs va ser un dels investigadors que va venir aquí a Olot).

Ara bé, la publicació d’aquest tipus d’obres no és senzilla. D’entrada, l’arxiu de fitxes és ingent, i espigolar les que interessen, malgrat la bona feina d’inventari i de catalogació que en va fer el monjo Josep Massot i Muntaner, és una tasca àrdua. Després, cal estudiar els continguts de cada fitxa, per poder interpretar-los bé: no sempre l’informant té tota la informació sobre les melodies que aporta als investigadors, i cal contrastar-ho. A més, a banda de melodies, lletres i informació de context, també sovint es recullen altres continguts, com fotografies.

Però, clar, les poblacions per on van passar les missions de l’Obra avui tenen una sort immensa: disposen d’una, diguem-ho així, fotografia sonora del que se sentia ara fa just un segle: cançons de gresca o de treball, músiques de la faràndula, cançons infantils… És una documentació d’un valor altíssim per conèixer la mateixa història, per reconèixer un patrimoni del que avui els seus ciutadans se’n poden sentir orgullosos, i que poden fer reviure en homenatge als avantpassats que ens van llegar el país on som ara. Insisteixo: això al món és una absoluta excepció i, per culpa de l’aixecament feixista, no a tot el país aquesta informació és disponible, ja que l’Obra va quedar incompleta.

I tot això em va fer pensar en el llibret que l’Àngel Girona va publicar el març passat, sota el títol de “L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya a Olot”. Publicat per la secció local d’Esquerra Republicana (quedem-nos amb aquesta dada), en 56 pàgines l’Àngel Girona ens explica quines van ser les missions de l’Obra que es van fer aquí a Olot (per aquí en van passar quatre), quins anys, qui en foren els investigadors, qui en foren els informants… I, finalment, acaba amb una notícia que si fóssim un país normal hauria corregut com la pólvora i hauria estat el tema de conversa de totes les tertúlies: el recull de les fitxes referents a Olot està fet, i fa anys que dorm en el disc dur d’un ordinador particular perquè fins ara ningú no ha trobat interès a publicar-ho.

És a dir: tenim les músiques, lletres i dades de les missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya a Olot, amb tot el que això implica de patrimoni històric, i ho tenim oblidat en un racó inaccessible. Ja ho diuen que els d’Olot som un món a part, però tant?

I tot plegat ve al cas perquè, quan es va constituir el nou govern municipal, i Esquerra Republicana de Catalunya va assumir la responsabilitat de les polítiques culturals, per dins vaig pensar: ja ho tenim. Les publicacions municipals depenen de Cultura, Cultura ho porta ERC, i ERC és qui va publicar el llibret on s’explicava que tenim els materials de l’Obra preparats per entrar a impremta. És evident que ara sí, ara ja sí finalment es publicarà aquest esperat volum, i tots els que estimem la cultura i la història rebrem aquesta fantàstica notícia.

Però aquesta setmana la notícia ha estat que els nous pressupostos 2024 han retallat (si ho he entès bé, del tot) la partida de publicacions municipals. I  ara sí que ja no entenc res. Si ara no es publica això, quan ho tenim tot de cara, quan ho farem? A més, aquest 2023 s’ha escaigut el centenari de la primera missió a Olot, la de 1923. En aquest cas, i ja que està més que justificat, no es podria fer una excepció? No perdo l’esperança que tot plegat vagi cap a una altra banda, i que aviat puguem tenir a les mans aquesta obra tan desitjada.

Creuem els dits!