D’on ve, l’aigua? Del cel no, és evident. A Olot, la Suïssa catalana, no hi plou. El Fluvià fa pena, com en fan els aiguamoixos de la Deu i la Moxina (i ara encara més, amb l’estassada d’arbres que hi han fet a la Deu Vella). Però obrim l’aixeta, i en surt aigua. D’on ve, doncs? Fàcil: de pous. De mines d’aigua. A sota els peus hi tenim una terra generosa, que ha anat acumulant humitat, i avui ens l’ofereix perquè puguem saciar la set. Fins fa no fa gaires dècades, l’aigua d’Olot venia de Sant Roc, de les mines que hi ha darrere de l’actual font. Quan encara l’aigua no pujava per les cases, a les fonts de l’Àngel i del Conill, i a les altres fonts ja desaparegudes, l’aigua hi arribava des de Sant Roc seguint una canalització de pedra (encara visible a la plaça de l’1 d’octubre, darrere del Teatre). Més tard, quan aquesta aigua no va ser suficient per abastir el creixement de la ciutat, s’obriren els pous del Parc Nou, a tocar del tennis. Però som allà mateix: és aigua de pluges antigues, que la terra ens guarda per quan n’hem de menester.

M’agrada pensar en termes de banca, de guardiola, d’amagatall sota una rajola. La Caixa Freàtica d’Estalvis de la Garrotxa. Cal fer coixí, sigues estalviador. És una caixa de resistència: no tenim un compte corrent individual d’aigua, sinó un fons comú i solidari. Avui, sort en tenim d’ella: com que no la van “bancaritzar” ni transformar en un fons de risc, com que no va invertir en hipoteques hídriques “subprime”, com que no la va comprar una entitat amb seu a Madrid i es va endur els fons cap allà en camions-cisterna, avui, avui que ens manca aigua, que el Fluvià no du aigua, avui no passem set. Perquè un dia vam ingressar-hi més aigua de la que gastàvem, avui podem retirar-ne més de la que imposem. I sense comissions bancàries abusives, que per alguna cosa aquesta sí és una banca ètica.

Sobre aquestes cabòries anava donant voltes, quan llavors em va arribar al correu electrònic el programa del Tradicionàrius d’enguany. I, d’alguna manera, la meva ment es va posar a fer connexions estranyes, i va sorgir la pregunta: d’on ve, la cultura popular? La tradicional, la d’arrel, vull dir. D’on surt? I em vaig adonar que tenim un subsòl molt ric, i tenim pous i mines, i tenim canalitzacions, i finalment tenim fonts, i està molt bé, però tot això no respon la pregunta inicial: d’on ve la cultura popular? I aquí un calfred em va recórrer l’espinada: on és, la pluja?

Com que tenim set, pouem cultura popular i tradicional: que si danses, que si receptes de cuina, que si vestuari, que si refranys, que si pràctiques del camp, que si cançons, que si pràctiques festives, que si instruments musicals... Però tot això és aigua de pluges antigues. Si avui bevem cultura popular, però no deixem que la cultura d’avui precipiti, faci saó, xopi la terra i reposi a les entranyes del país, demà no tindrem tradicions perquè les haurem esgotades. I parlarem de restriccions, de transvasaments... No! Evitem-ho! Si la pluja d’ahir és l’aigua d’avui, hem de desitjar que la cultura d’avui nodreixi l’arrel de demà. No ens limitem, doncs, a recuperar cultura popular com l’ase de la sínia: reguem els camps de fresca i nova cultura popular! Tradicional, mineral i natural, i amb esperit volcànic!