El passat gener el feminisme va tornar a estar al centre del debat públic gràcies a l'enquesta sobre igualtat entre homes i dones del CIS de la que se'n va fer ressò als mitjans de comunicació nacionals. A la nota de premsa que va publicar el Centre d'Investigacions Sociològiques i que va ser replicada per diversos mitjans es destacava una dada: el 44% dels homes creuen que s'ha arribat "massa lluny" en la promoció de la igualtat i se senten discriminats. Davant d'aquest titular, costa no posar en dubte quin interès hi ha darrere de plantejar aquesta qüestió en una consulta sobre igualtat? No és una falta de rigor sociològic formular preguntes que d'entrada poden esbiaixar la resposta dels enquestats? El cert és que es podrien extreure altres titulars del mateix sondeig, com que un 74,1% de les persones enquestades creuen que la igualtat entre homes i dones contribueix a fer una societat més justa o que un 74,2% dels homes creuen que no aconseguirem la igualtat si els homes no lluiten també pels drets de les dones. Si bé és cert que hi ha una reacció cap als avenços en igualtat, podria semblar que també hi ha una intenció d'exagerar el rebuig cap a la igualtat i els feminismes i crear cert alarmisme social.

Quan es llegia més enllà del mal-trobat titular, el cert és que l'enquesta del CIS deixava entreveure una realitat força esperançadora. Una realitat fruit dels avenços conquerits per aquesta quarta onada dels feminismes en què ens trobem, i que recull el testimoni de les onades anteriors. Una realitat en constant canvi, plena de gent compromesa en fer de les nostres comunitats espais segurs per a tothom, una realitat que es mou en direcció a què tota persona visqui una vida plenament lliure, que valgui la pena ser viscuda. Una realitat que també estem vivint aquí, a la Garrotxa, on en els últims anys hem vist com neixen diverses entitats i agrupacions de dones i identitats dissidents que s'han sumat a les que ja existien, formant un teixit social feminista plural i divers. Una pluralitat que ha quedat clarament reflectida en la quantitat i varietat d'actes programats al llarg del cap de setmana a tota la comarca.

Tot i això, aquest serà un 8 de març agredolç a casa nostra, ja que el commemorarem menys d'un mes després que ens colpegés, un cop més, la violència masclista amb el feminicidi de la Laila, de 37 anys. Amb el seu ja són 5 els feminicidis a Catalunya des de principi d'any, i 11 a l'Estat Espanyol. Sabem, però, que els feminicidis són la punta de l'iceberg de la violència masclista i que aquesta se sosté col·lectivament a través de violències molt menys visibles, que es manifesten de forma implícita i que són socialment acceptades i normalitzades. I és per això que la seva erradicació implica adreçar-les: fer-les visibles, qüestionar-les, i així poder canviar-les. Això és una responsabilitat col·lectiva que hem d'exercir dia a dia. Ens cal, més que mai, treballar amb tot allò que passa abans d'arribar a un feminicidi. No n'hi ha prou amb mostrar rebuig social quan assassinen a una dona pel simple fet de ser-ho. Hem de treballar en prevenció i sensibilització d'aquestes problemàtiques abans que es materialitzin en violències mortals. Hem d'educar als nostres joves en l'empatia i el feminisme, en el respecte i les cures. Hem de ser feministes a casa, hem de ser feministes a les escoles i als instituts, hem de fer polítiques públiques i municipals feministes. Necessitem la mirada de gènere a tot arreu; una mirada que ens permeti teixir xarxes de sororitat i solidaritat amb les nostres veïnes, una mirada que ens espitgi a aturar les violències que presenciem al dia a dia, a la feina, amb la família, on sigui, on calgui. Sabent quines són les conseqüències, està clar que no ens podem permetre el luxe de deixar el feminisme per a quan ja és massa tard.

El feminicidi de la Laila ens recorda, per desgràcia, perquè ens cal el 8 de març i com és de difícil no estar sempre enfadades. Ens recorda la importància d'assumir conjuntament la responsabilitat de generar un canvi que faci caure aquest sistema violent amb nosaltres i amb tantes d'altres, i com és d'essencial el teixit feminista que tenim a casa nostra. Ens avisa de la importància de què totes les que puguin, se sumin a la vaga de feina, cures i consum convocada aquest 8 de març. I ens adverteix de com és d'urgent que aquest divendres, un cop més, sortim als carrers amb l'esperança que algun dia ja no ens caldrà fer-ho.