Fa uns dies parlava amb una persona vinculada al món de les biblioteques públiques (no és olotina, no patiu, es diu el pecat però no el pecador) i em comentava que cada cop és més habitual la pràctica de desprendre’s de tot el fons de CD i DVD (música, pel·lícules, documentals...). Que les consultes i préstecs han caigut en picat a causa de la popularització dels serveis per internet de música i vídeo sota demanda (Spotify, Apple Music, Amazon Prime, Netflix, HBO, Disney+, etc.), i que ja no se li troba sentit a seguir «perdent» (poseu-hi totes les cometes que pugueu) espai en aquests suports obsolets. Pel que em va comentar, el destí d’aquests CD i DVD són principalment escoles de música o associacions de cinèfils, si bé em reconeixia que no deixava de ser un pas intermedi abans del destinatari final: la deixalleria. Desconec l’abast d’aquesta pràctica, i vull pensar que la situació no és tan greu com me la van presentar. Però és evident que estem davant d’un perill real: les biblioteques públiques estan molt mancades d’espai, i a priori pot semblar raonable prescindir d’uns recursos que no es fan servir. Però, insisteixo: a priori. Perquè, si mirem d’anar més a fons en aquesta decisió, no n’és gens, de raonable.

La funció d’una biblioteca pública és facilitar l’accés a la cultura al conjunt de la ciutadania de manera universal. A diferència d’un teatre o d’un auditori, la biblioteca s’ha centrat tradicionalment en la cultura escrita i, des del segle XX, també en aquella cultura recollida en formats físics (música enregistrada, cinema, etc.). Al segle XXI, això s’ha ampliat també als formats digitals sense suport físic (llibres electrònics, etc.). D’aquesta manera, no cal comprar tots els llibres que hom vol llegir, ni tots els CD que es volen escoltar: a tots ens agrada tenir la nostra biblioteca o discoteca personal, però una de les virtuts de les biblioteques és que ens permet «tastar» propostes literàries o cinematogràfiques que se surten d’allò que ja sabem que ens agrada. Si no ho hem d’adquirir, ens és més fàcil experimentar amb noves propostes o llenguatges. Això és especialment important en aquells sectors de la població on el menor capital econòmic va relacionat amb un menor capital cultural: la biblioteca és fonamental per poder eixamplar la mirada cultural, i anar més enllà de la cultura rebuda en el nostre entorn concret i proper.

Quan diem que ja no cal mantenir el fons de CD i de DVD de les biblioteques públiques, el més greu és que estem dient que renunciem a seguir mantenint una política activa d’universalització cultural. Quan diem que no cal tenir CD perquè «la gent té Spotify» (que caldria veure si és cert o no), el que estem fent és privatitzar l’accés a la música enregistrada. És dir que, a partir d’ara, qui decideix qui té accés i qui no a la música és una empresa (o diverses empreses) amb seu en algun barri financer d’una ciutat global, i que té com a objectiu l’increment dels seus beneficis, no pas garantir el dret a la cultura. Té accés a la música enregistrada qui pot pagar la quota mensual d’Apple Music, i qui no pot pagar-la no en té. Ja no «tens» determinada música, ara tan sols «tens dret a accedir-hi» mentre tinguis el compte actiu. Però, encara més enllà: qui tria quina música i escoltem i quina no? De nou, l’empresa proveïdora del servei, a partir de les seves polítiques de relació amb artistes i discogràfiques, i els seus algoritmes de promoció de determinats gèneres i continguts per sobre d’altres. Per això, tampoc no em serveix que es proposi (com algun cop he sentit) subvencionar els pagaments a aquestes plataformes. De fet, que els 400 € del «Bo Cultura Jove» per als joves de divuit anys puguin anar tant a comprar un llibre al Drac o a l’Isop com a pagar quatre mesos de Disney+ em grinyola una mica, la veritat.

De fet, i sé que sonarà quixotesc, però penso que, en un moment de màxima concentració en poques mans de l’accés a la música i el vídeo enregistrat com el que estem vivint, l’aposta de les biblioteques públiques per formats alternatius a les grans plataformes digitals és fonamental, urgent i prioritari. La biblioteca pública avui ha de tenir una funció de contrapès a l’oligopoli musical i cinematogràfic de les plataformes internacionals. Físicament, ha de comprar més CD i DVD que mai. I, digitalment, ha de ser la principal ambaixadora dels serveis i repositoris lliures (sí, també existeixen) que permeten l’existència de propostes culturals complementàries a les de la gran indústria. Però, insisteixo, prioritzant el format físic, que és el que permet un ús més complet (préstec, intercanvi, accés sense connexió a internet, arxiu, etc.).

I si el problema és que a les cases ja no hi ha aparells de reproducció de CD i de DVD, potser ha arribat el moment que les biblioteques públiques n’ofereixin en el seu servei de préstec, no trobeu?