Amb la mort de Xavier Ruscalleda, Olot ha perdut un important actiu cultural per a la ciutat, un sacsejador de consciències, un transformador, una persona que, per bé o per mal, no passava per enlloc endebades; ho feia deixant-hi profundes empremtes. A mi, particularment, m'ha marxat un mestre amb totes les lletres; no només per al teatre, em refereixo a un mestre de vida, d'aquells que et descobreixen el camí i t’inspiren el pas. Utilitzant un símil del periodisme, diria que Xavier Ruscalleda sempre va buscar la resposta al com i al per què, les preguntes més difícils de l’ofici. Ho va fer per ampliar el seu coneixement i compartir-lo amb els altres.

Vaig conèixer en 'Rusca' quan tenia 16 anys. Més ben dit, ell em va conèixer a mi. Passava un càsting a Olot per entrar en el grup de teatre de La Fam, la primera llavor del projecte Laboractori. Aquella tarda, tot el que vaig veure d’en Rusca va ser una figura retallada pel llum d'una làmpada al pati de butaques. Llavors jo ja havia descobert el món del teatre de la mà de l’Anna Farjas i en Toti Toronell, i en Pep Mora ja me n’havia encomanat la passió, però va ser en Xavier Ruscalleda qui em va ensenyar que això de fer comèdia era una cosa molt "sèria". El teatre és un joc, sí, però s’ha de preparar amb consciència i rigor, per a aquells que paguen l’entrada. Durant dos anys, acudíem puntualment a assaig més d’una vintena d’actors amateurs, un o dos cops per setmana. Començàvem havent sopat i no acabàvem fins passada la mitjanit. N'hi havia dos o tres actors adolescents com jo, si bé la majoria passaven de la trentena. En Rusca pujava molt poques vegades a l'escenari, sovint es quedava al pati de butaques, observant la composició escènica amb un posat reflexiu. Es preguntava "com? Com? Com resoldrem aquesta situació?". Solia tenir bastant clar el que calia fer, però li agradava que els actors li proposessin altres idees. Quan creia tenir la solució, l'expressava d'allà estant, al pati de butaques. Tu, com a actor, escoltaves atentament la seva veu projectada des dels focus enlluernadors, el que se'n diu la quarta paret.

Acabat el batxillerat i veient les notes, algun professor s’esfereïa de pensar que potser en Rusca m’havia inoculat el verí del teatre i m’hi voldria dedicar. I per què no? De fet, m’hi he seguit dedicant tota la vida, sobretot en l’àmbit amateur, amb el verí i també amb la disciplina que em va inocular en Rusca.

Passats aquells dos anys d’aprenentatge escènic, vaig deixar momentàniament el teatre amateur per començar la carrera de Periodisme a Barcelona. Novament, en Rusca va picar la meva porta, aquesta vegada per proposar que m’enrolés a l'equip de redacció de la revista local '440'. Va aconseguir inspirar dos «escrivans» més com jo, les versions joves de la poeta Gemma Arimany i l’antropòleg, escriptor i traductor Adrià Pujol -quines plomes!-. I allà que m’hi vaig apuntar jo també. Mirava de donar valor afegit a la secció cultural de la revista a partir d’un gènere que m’apassionava ja en aquells moments, com era l’entrevista. En aquelles pàgines vaig plasmar l’entrevista més complicada que he fet a ningú fins al moment, a l’Albert Pla un dia que al músic no li venia de gust respondre, i també una de les que més recordo, a l’actor Josep Maria Pou.

Com a editor, Xavier Ruscalleda es preguntava constantment «Per què? Per què?». Procedia de manera molt similar a la del director de teatre. Demanava temes a tractar i maneres d’abordar-los. El producte acabava sent de tots, de l’editor i dels redactors, com passava en el procés de creació teatral, amb rigor però també amb generositat. S’assegurava que treballéssim amb consens des de la llibertat. I arribo així a l’adjectiu que jo crec que millor definia a en Rusca que vaig conèixer. En Xavier Ruscalleda era per davant de tot una persona lliure. Sovint es feia molest per a qui no tolera la crítica. Ell l’esmerçava amb vehemència, tot i que sempre amb un esperit constructiu, amb voluntat de transformar, no de destruir. La crítica l’emprava, sobretot, perquè era lliure. Aquesta era la clau. El seu pa de cada dia no depenia d’una opinió que pogués expressar en un moment donat, ni tan sols del fet d’haver etzibat una veritat com un puny allà on fa més mal.

De més gran, jo he seguit fent cultura, però de l’amable, aquella que no era sant de la devoció d’en Rusca. Sempre, però, després de fer un informatiu o de participar en una obra de teatre, havia cercat en la seva mirada, quan havíem coincidit, l’avaluació de qui no sap si ho ha fet prou bé. Ell, però, sempre m’havia tornat la mirada que reservava a les persones que apreciava, la generosa. L’ensenyança que guardo i guardaré sempre d’aquest meu mestre és que sempre hem de cercar la llibertat. Llibertat per sentir-nos vius. Adéu, mestre.