L’altre dia vaig estar fullejant què en diu l’opinió publicada conservadora del nomenament d’Octavi Vilà com a bisbe de Girona. Vaig tafanejar els digitals i blogs de referència dels sectors ultramontans del catolicisme català i espanyol, i el que més em va sorprendre és que tots n’havien parlat, però gairebé no n’havien dit res. És a dir, més enllà d’algun estirabot escadusser (hi ha qui, pel fet de ser un bisbe d’origen català, ja veu el nomenament com un gest del Vaticà envers el president Puigdemont!), més aviat m’ha semblat respirar-hi una barreja de desinterès (total: Girona, territori catalanista i secularitzat, és una batalla ja perduda) i de desconcert i decepció (un monjo cistercenc acaba sent una espècie d’outsider per als que es mouen només entre el clergat secular, i això no els facilita la diversió de poder fer travesses amb les designacions de nous càrrecs diocesans).

Fa temps que els nomenaments episcopals han perdut l’apassionament mediàtic que havien tingut. Enrere queda l’època del «volem bisbes catalans», quan un canvi de bisbe era percebut com un moment important, amb importants implicacions en la vida ciutadana (catòlica, o no) del país. Posteriorment, recordo que, quan es va haver de rellevar Ricard Maria Carles com a arquebisbe de Barcelona, alguns sectors van proposar l’enginyosa campanya «volem bisbes cristians». No va tirar endavant (crec), però sí que va animar algunes converses a peu de carrer. Avui, els canvis de bisbe passen amb una gran discreció. L’entrada d’Octavi Vilà a la seu de Girona sí que va moure força devots i curiosos (no deixa de ser una cerimònia bonica i poc habitual), però més enllà de la notícia als diaris, poc més hi va haver. Només Catalunya Religió en va fer un seguiment més a fons (lògic, al tractar-se d’un digital especialitzat) i les poques opinions publicades dels mitjans convencionals es van limitar a celebrar que el nou bisbe no fos ultraconservador.

La feina de bisbe de Girona no és fàcil. Capellans grans, esglésies buides, patrimoni dispers i complex d’atendre. La temptació de limitar-se a la gestió del dia a dia serà forta: anar apagant focs, acompanyar espiritualment els capellans grans, agrupar parròquies… I intentar no semblar un administrador concursal, d’aquests que nomena l’autoritat administrativa o judicial per acompanyar l’extinció de les organitzacions de la manera menys traumàtica possible.

Ara bé, no deixo de donar voltes al fet que Roma ha triat un monjo com a bisbe de Girona. A les esglésies orientals això és habitual: de fet, es recomana que els bisbes siguin monjos. Però aquí és molt excepcional. I, no sé per què, m’ensumo que darrere de la decisió hi ha una estratègia més pensada del que semblaria. Com expliquem, si no, tot el temps que s’ha trigat a substituir el bisbe Pardo?  Pensem-hi: una diòcesi petita, discreta. Envellida de sacerdots i de fidels. Molt secularitzada. On fins i tot els grups de pressió catòlics no hi perden ni un segon a criticar què s’hi fa i què no. Al mateix temps, una societat moderna, oberta al món, liberal, amb grans vies de comunicació, empreses i centres de recerca, un turisme potent internacional. Si volguéssiu fer experiments, no seria aquest un laboratori ideal? Un lloc on no hi tens res a perdre?

La societat secularitzada no ha perdut l’interès per l’espiritualitat, ans al contrari. Però les persones que busquen experiències de profunditat no les troben plantant-se un diumenge a missa de dotze. Aquest és el drama del catolicisme actual: és incapaç de satisfer la demanda. Fa un temps, la mala experiència del nacionalcatolicisme feia fugir les persones de l’entorn eclesial. Avui, el problema és un altre: el món eclesial és incomprensible per als joves i no tan joves que han crescut en entorns desvinculats del cristianisme. Per això acaba sent més fàcil vehicular aquesta cerca de profunditat a través d’altres propostes: meditació, ioga, banys de bosc…

Fa anys que l’església catòlica veu que no pot convertir a cop de catequesi. Però potser ja tocaria que es comencés a adonar que tampoc no ho pot fer a cop de litúrgia. Que a qui busca silenci no li pots donar missa. A qui busca sentit no li pots donar missa. A qui busca compassió i solidaritat no li pots donar missa. I qui millor que algú crescut en la vida contemplativa per animar a un canvi de mirada. Un gir místic que permeti que el cristianisme, en aquest cas dins la tradició catòlica, pugui tornar a donar resposta a les preguntes que es fa la ciutadania. Com deia Bernat de Claravall (també monjo cistercenc), «Aliquid amplius invenies in silvis, quam in libris. Ligna et lapides docebunt te, quod a magistris audire non possis» (traduït: trobaràs més en els boscos que en els llibres. La fusta i les pedres t’ensenyaran allò que no sentiràs dels mestres). Estarem atents, a veure si Roma està més atenta cap a nosaltres del que ens pensem. I si el bisbe Octavi Vilà és una aposta més arriscada i estratègica del que podria semblar a primera vista. Un bisbe de fusta i pedres.