L’extrema dreta creix arreu d’Europa i això, a banda de veure-ho en la política institucional, també ho trobem en el dia a dia, on els seus discursos es van escampant i normalitzant: en les converses de cafè, de sortida d’escola, de companys de feina, etcètera. I, si això passa en general en tots els espais de relació i de trobada, encara s’observa més allà on l’extrema dreta hi té un vincle especial. En el meu cas, com a flabiolaire, fa temps que ho veig en l’àmbit de la cultura popular i tradicional, ja que els moviments identitaris la necessiten per a construir el seu imaginari d’essències i valors. A Catalunya no li està sent fàcil, ja que el fet que moltes expressions de cultura popular estiguin vinculades al moviment associatiu i veïnal de perfil comunitari i d’esquerres li frena força l’avenç. Malgrat tot, fa temps que estem notant la seva pressió constant: des de dins, amb l’augment de discursos essencialistes (que consideren que els que ens movem en l’àmbit de les tradicions hem de ser per força còmplices d’una determinada visió del país), i des de fora, ja que se’ns percep com a reducte identitari. No fa gaire parlava amb els membres d’una colla de cultura popular preocupats perquè força famílies verbalitzaven que el motiu d’apuntar els fills a la colla infantil era garantir que, com a mínim en aquell espai, «es relacionessin amb catalans».

Ja fa temps que defenso que, si la lluita contra l’extrema dreta cal portar-la a tots els terrenys i contextos, en casos com la cultura popular, on preservem i promovem «les tradicions» susceptibles d’esdevenir ídols per a l’ultradreta, aquesta lluita encara ha de ser més intensa. Si ens agrada la cultura popular i tradicional, si la volem viva i sana, hem de traçar línies vermelles clares, i no deixar que ens converteixin en un pretext per a defensar unes opcions polítiques excloents, discriminatòries i contràries, precisament, a la construcció de comunitats culturals cohesionades. Ara bé, el que tampoc no es pot fer és fer passar bou per bèstia grossa: el món de la cultura popular i tradicional no és un redol de conservadors, que ens agradin les tradicions no ens converteix en identitaris o nacionalistes, i l’última cosa que es podria dir de la gent del món de la cultura tradicional al nostre país és que fa pudor de ranci. Massa sovint sentim que ens arriben insinuacions o acusacions en aquesta línia, i hem de deixar ben clar que no són certes. De fet, el que passa és el contrari.

Si bé és cert que hi ha algunes persones que se’ns acosten a la recerca d’una icària de catalanor neoromàntica nacionalista, i els hem de convidar a qüestionar-se les seves prioritats i valors, també hem de reivindicar que principalment la gent se’ns apropa cercant un espai de resistència a un món global hostil que ens està deixant la cultura a la intempèrie. El ritme de canvi cultural és inassumible. I no parlo de «cultura» només com a art, sinó sobretot com a codis i llenguatges del nostre dia a dia. És normal que l’Olot de mons avis fos diferent de l’Olot de mons pares, però el que no és normal és que l’Olot d’avui sigui tan diferent de l’Olot de fa tres o quatre anys. I la culpa no la té la immigració: la immigració n’és un efecte més, i l’immigrant n’és la principal víctima. La culpa (si es vol dir així) és la hipervelocitat del canvi cultural, lligat a al consum i la globalització econòmica. Una hipervelocitat que fa impossible que cap botiga avui es plantegi arribar a ser centenària, que cap carrer creï comunitat de veïns (calen dècades de convivència perquè sigui possible), que tinguem referents culturals o artístics compartits (les llistes de supervendes ja són setmanals), que cap fàbrica afavoreixi l’aparició d’un ecosistema cultural al seu entorn (perquè ja no sabem què és una feina per a tota la vida).

En aquest entorn d’absoluta volatilitat cultural, no ens ha de sorprendre que uns gegants que surten cada any impertorbablement per Corpus i pel Tura, que una sardana que pràcticament es balla igual que fa un segle, que un «parlar d’Olot» que no respon a neologismes digitals, uns pastorets únics i intergeneracionals o unes cançons del Reputicànticus que ens parlen d’un Olot anterior a la voràgine esdevinguin de cop valors forts. I aquí també hi afegiria les ballades de la Casa Cultural de Andalucía a Sant Roc, els estampats de les robes de Gàmbia pel carrer major, o la processó dels sikhs del Morrot pel Firal. Aquesta vivència de la cultura popular i tradicional com a element de resistència no és conservadora, ans al contrari: és transformadora. És el «nosaltres no som d’eixe món» de Raimon envers un model econòmic i social que ens ha canviat els nostres pobles i barris, el nostre oci, la nostra manera de relacionar-nos amb els altres, sense que en cap moment no haguem pogut dir-hi res. Un model econòmic i social que ha fet augmentar les desigualtats entre països mentre feia augmentar també les desigualtats a casa nostra i aturava l’ascensor social (és a dir: més immigració i més segregada). Que deixava el barri vell d’Olot sense les botigues de tota la vida mentre omplia els carrers de furgonetes de repartiment.

En aquest context, la tradició és un pou d’on treure elements culturals lliures, amb els que crear vincle cultural amb la gent que ens envolta. La tradició, no sotmesa a modes ni a drets comercials, ens permet viure pràctiques culturals no lligades al consumisme: arrossades populars, barraques al Firal, iftars comunitaris durant el Ramadà, els ministrers de l’Escola de Música, carrosses i comparses de Carnaval, Reis i Batalla de les Flors, sobretaules en família al voltant d’uns milfulls de Cal Ferrer, gegants de barris i d’entitats, el pessebre vivent de Joanetes, la fira del farro a Bianya i la fira del fajol a Batet, la benedicció de palmes i palmons el diumenge de Rams o el ball pla de Sant Miquel. La tradició és el nostre patrimoni col·lectiu compartit, en un món on cada cop tot és més privat, restringit i sota subscripció mensual. La tradició ens permet participar en la cultura, i no només consumir-la. I és això el que hem de posar sempre sobre la taula quan, des d’on sigui i per l’interès que sigui, es vulgui relacionar tradició i extrema dreta: la tradició és humanista i nodreix la cohesió social. Contra una extrema dreta (sigui de Madrid o de Ripoll) que només vol la cultura per a ferir i dividir, la tradició, que és de tots i de ningú, ens uneix i cura. Fer cultura popular i tradicional és tornar a la cultura senzilla on tots hi som convidats. Al final, és allò que deia Eduardo Galeano: «en un mundo de plástico y ruido, quiero ser de barro y de silencio».