Llegia, fa uns dies, que l’Agència Catalana de l’Aigua té la intenció d’anar eliminant les antigues rescloses dels rius catalans, ja que són estructures que fa anys que han deixat de fer servei. Parlem de rescloses de molins, de fàbriques, d’escorxadors… Unes construccions que fan de barrera als peixos que remunten els rius, i que a més dificulten la renovació de l’aigua i afavoreixen l’acumulació de residus i matèria orgànica a les lleres. No ho sé, jo no soc biòleg ni hidròleg, però entenc que no deixen de ser manipulacions artificials als cursos dels rius de manera que, si efectivament han deixat de complir amb la seva funció, segurament sí que el més adequat és retornar els rius a la seva estructura i dinàmica natural.

Mentre llegia això, no deixava de pensar en com afectarà aquesta política de l’ACA al nostre riu, i sobre com canviarà el nostre paisatge local. I és que, dins la ciutat, en tenim unes quantes, d’aquestes rescloses. Pensava que una que no trobaré gens a faltar serà la de l’antiga farinera del pont de Cal Russet. De seguida que arriben les primeres calors, la pudor que fa aquell embassament és notable, sobretot per la banda del canal que duia l’aigua fins el molí, i que és on queda més estancada. A més, és a tocar d’una escola: la de mosquits que deixaran d’haver-hi al pati del Malagrida! També m’agradarà veure, quan es buidi, la quantitat de residus que apareixeran sota l’aigua. Ja friso per assistir a la inauguració del Museu d’Andròmines Fluvials d’Olot.

Aquesta resclosa té dues germanes aigües avall que s’hi assemblen molt: la de la tèxtil de ca l’Artigas, a tocar de Càritas, i la de la pelletera ca l’Hostench, davant del pont de Santa Magdalena. Suposo que la Brigada Municipal no fa servir cap turbina a Can Jombi, de manera que també deuen estar en desús. Igual que la del pont de Cal Russet, no les trobaré pas a faltar. I, ja que hi som, es podria aprofitar per repassar la roda hidràulica de ca l’Hostench, que cada cop està més degradada i, més que un testimoni del passat fabril d’Olot, sembla un homenatge a la seva decadència.

A tocar del barri de Sant Miquel, i abans que el Fluvià passi per sota del vial que no és un vial, una altra resclosa li barra el pas. En aquest cas, es tracta de la resclosa del molí d’en Climent, que com que queda en una zona poc urbanitzada del riu, passa molt desapercebuda (almenys per a mi, que no passo mai per allà). No sé massa què dir-ne, més enllà que em sap greu que ja no hi hagi els escoltes tenint cura del molí i de l’entorn. I entre el carrer de Zamenhof (saluton, amikoj!) i la font de les Tries em comenten que n’hi ha dues més, de dos antics molins. Ni idea (ja veieu que aquells verals no formen part del meu deambular habitual).

Ara bé, reconec que sí que hi ha una resclosa que, si desapareix, em sabrà greu. És aigües amunt, en un dels racons més romàntics i bucòlics de la ciutat: es tracta de la resclosa del molí de Sant Roc. Durant els mesos de sequera forta vam veure com es buidava i feia patir, però en general es tracta d’un estany alegre d’aigua raonablement neta, que aporta un toc de frescor a un dels parcs urbans més entranyables de la cultura olotina. Els regalims d’aigua pel mur de la resclosa han convertit aquesta obra en un espectacle de verdor, sobretot a la tardor i la primavera, i forma part indissociable dels encants de l’entorn: l’embassament, el pont, la font, i la capella de Sant Roc. No m’imagino la tornaboda del Tura ni les festes de la Casa de Andalucía sense escapar-me a veure com està la resclosa. Ni la travessa Tossols-Basil, sense la seva piscina natural, evidentment. No sé si, quan l’ACA parla de rescloses «en desús», té present que algunes rescloses poden tenir altres «usos» més enllà del primer que van tenir i pel que van ser pensades, i que avui «usem» aquestes rescloses per trobar-nos amb familiars i amics, per descansar la vista, per recordar festes i emocions passades, per tafanejar la vida de les bestioles d’aigua o, en homenatge a la tradició pictòrica olotina, pintar una aquarel·la d’aire noucentista. De fet, espero que, quan arribi el dia que l’ACA vulgui intervenir en aquest tram del Fluvià, es puguin posar aquestes inquietuds sobre la taula i discutir-les i parlar-ne, i no ens diguin simplement que, si volem la resclosa, ens la pintem a l’oli.