La cultura invisible

Sociòleg i músic. És tècnic d'educació en un municipi del Baix Montseny i un dels dos flabiolaires dels gegants d'Olot. És un dels impulsors del Grup de Diàleg Interreligiós d'Olot. El podeu seguir a www.flabiolaire.cat

Suposo que deu ser perquè l’Ajuntament ha començat a moure el Pla de Cultura i Educació i ha convidat a la ciutadania a participar-hi, que darrerament sento més que mai parlar d’aquests temes. Bé, és molt bo parlar de cultura i d’educació. I, si han sabut punxar-nos i fer-nos pensar, és que la necessitat hi era. Visca! En aquest sentit, i si se’m permet la falca publicitària, vull recomanar l’article que ha publicat en Xevi Casademont en un altre digital garrotxí, sota el títol de «Zweig a Olot». Cerqueu-lo, que val molt la pena.

 

En tot cas, com que s’està parlant molt de programació cultural, i d’accions de promoció de la cultura, i de com acostar la cultura a tal o tal altre públic, o de si un perfil determinat d’olotins o olotines participen o no de la cultura, jo voldria aportar una altra reflexió al debat, un altre enfocament. I, malgrat que sembli un estirabot, vull iniciar la reflexió partint de la famosa frase de John Lennon: «la vida és allò que passa mentre fas plans».

 

En el cas de la cultura, penso que massa sovint caiem en l’error de pensar que «cultura» és només aquella expressió cultural institucionalitzada. Però l’antropologia fa dècades (i potser lustres) que ens recorda que els humans som animals culturals i que, de fet, no podem no fer cultura. De manera que, si quan pensem en cultura pensem sols en elements molt específics, i no en el conjunt de la vida quotidiana, és que estem caient de quatre potes en una definició parcial de cultura. I, com tota definició parcial, segurament és interessada.

 

No prenguem mal: quan dic interessada, no imagino secretes conspiracions, ni poders a l’ombra, ni res d’això. De fet, el principal interès és gairebé sempre la pròpia comoditat. I, en aquest sentit, és molt més còmode limitar la cultura a les expressions artístiques més o menys organitzades. Així, sense gaire dificultat podem redactar un pla, un projecte, uns objectius, uns indicadors, i una avaluació. La vida es complica, en canvi, quan parteixes d’una definició total: «cultura ho és tot». Viam, a veure ara qui és el maco que s’atreveix ara a dissenyar un indicador, eh?

 

Però, fixeu-vos, una definició així també té la seva utilitat: fa que algunes afirmacions deixin de tenir sentit. Per exemple, aquella de «els joves no participen en la cultura». Si precisament els joves són els que tenen més activitat cultural, senzillament perquè són els que se socialitzen més! Ara, clar, la cultura dels joves passa per penjar vídeos a les xarxes socials, jugar a videojocs, seure en un banc i xerrar (i tocar la pera als veïns), passejar-se en patinet o bicicleta per les zones que no permet la nova ordenança, anar a extraescolars (si se les poden permetre), participar en les poques associacions juvenils que encara resisteixen a la burocràcia legal… Per no parlar de la cultura de nit, espècie en perill d’extinció més enllà de Festes del Tura. Clar, quan sento que hi ha un biaix generacional pel que fa a la cultura, penso: «és cert, com es ho farem per promoure els videojocs entre la gent gran? Perquè és evident que les estadístiques mostren que hi ha un eix d’exclusió». O no funciona així? Bé que quan pensem en els joves i el teatre ho entomem en aquests termes, no?

 

Un altre cas: els immigrants i la cultura. Ai las! Si precisament són tan actius, que fins i tot han hagut d’obrir els seus propis supermercats, perquè a les botigues de sempre no hi trobaven els seus productes! O la gastronomia no és cultura? Si ens preocupa que hi hagi perfils d’olotins que no participen de les expressions culturals de la ciutat, per què no promovem des de DinàmiG que les veïnes i veïns vagin a comprar a les botigues de temàtica geogràfica de la ciutat? No ho sé, alguna cosa tipus «No saps fer arepas colombianes? Per què no li preguntes com preparar-les al botiguer de sota casa?».

 

Clar, és molt més fàcil pensar que això no és cultura. Que quedar amb els amics per anar a fer una graellada no és cultura, que tampoc no ho és jugar a criquet a la plaça Amèrica, que una discoteca no és comparable a una sala de concerts, o que el taller de patchwork o les colònies de l’esplai són socialització, però no cultura. Potser sí. Deu ser la comoditat que dèiem abans. Però, igual que «la vida és allò que passa mentre fas plans», compte que la cultura no sigui allò que passa mentre decideixes a quin concert o obra de teatre aniràs, o quin llibre llegiràs.