Si algú va anar a sentir les campanades de Cap d’Any als peus del campanar de Sant Esteve, es deuria trobar amb una novetat respecte als anys anteriors: per primer cop des de fa gairebé noranta anys, una escultura de Sant Esteve ocupa la fornícula central de la façana del temple. Hi és des del juliol passat, quan una grua immensa la va col·locar, en una operació força entretinguda que va fer les delícies del públic passavolant que aquell dia va coincidir amb l’actuació. Des de l’estiu, cada cop que hi passo per davant me la miro. I, em sap greu dir-ho, haig d’admetre que em causa cert desassossec. Aquests dies he aprofitat la pausa nadalenca per donar-hi un parell de voltes, i voldria compartir aquí algunes reflexions sobre aquest assumpte. I és que penso que el punt de partida segurament és compartit: les fornícules buides interpel·len l’observador de la façana. Les respostes a aquesta interpel·lació, però, podien ser diverses, i no em queda clar que la triada sigui l’opció més encertada.

Una possible opció (i admeto que era la meva preferida), era deixar-les buides. Mireu, el patrimoni té caràcter històric: no explica només el moment de la seva creació, sinó també tot allò que ha viscut fins al present. Aquí s’hi escau l’exemple de la icona de la Mare de Déu de  Częstochowa, patrona de Polònia: al rostre mostra dues antigues marques fetes a cop d’espasa causades per un assaltant durant un atac al santuari. No s’han restaurat mai, perquè la memòria de les vicissituds viscudes per la imatge forma part del propi valor d’aquesta imatge religiosa. En el cas olotí, les fornícules buides eren una marca visible que ens ajudava a recordar els actes iconoclastes produïts el juliol de 1936, igual que el campanar escapçat del Tura. Si de cas, més que una imatge, jo hauria posat una placa informativa al peu de la façana. No per jutjar el que va passar, sinó per comprendre millor la nostra història (el patrimoni va d’això, no?).

Si, malgrat tot, es considerava necessari tornar a situar les tres imatges a la façana (necessitat que em costa d’entendre, ja que són imatges amb un ús més decoratiu que no pas religiós real, ja que parlem de la façana i no de l’interior del temple), això ens oferia una oportunitat molt interessant: Olot, ciutat compromesa amb l’art, podia apostar per encarregar tres imatges a algun autor o autora en actiu avui dia, algun escultor o escultora ben alineat amb les tendències actuals de l’art. Sens dubte la proposta hauria estat controvertida en un primer moment, però a mitjà-llarg termini segur que tots hauríem celebrat la valentia per innovar en l’àmbit de l’art religiós contemporani. De fet, controvertides foren en el seu moment moltes obres de Rosa Serra o d’en Leonci Quera, i bé que el temps els ha acabat donant la raó. A més, a Olot estem molt orgullosos de l’Escola d’Art que tenim al Carme, on una de les matèries és, precisament, l’escultura. No hagués estat fantàstic poder encarregar l’obra a algun antic alumne o alumna del centre, i així donar a la iniciativa un major valor de compromís amb la ciutat i els joves?

Entenc, però, que no tothom està disposat a  acceptar fórmules d’art més arriscades, en un element tant singular com la façana de Sant Esteve. Arribats aquí, una tercera opció prou interessant hauria estat una restauració-recreació amb criteris històrics. De fet, de les tres escultures originals (Sant Esteve, Santa Sabina i Sant Valentí) en conservem diversos fragments. A més, hi ha diverses fotografies que ens mostren com eren les tres imatges abans que fossin aterrades. Per les parts que quedessin ocultes, es podria fer una investigació comparada, estudiant imatges de façana d’altres edificis religiosos de l’època. Igual que Jordi Savall fa amb la música antiga, hauria estat un projecte de recerca històrico-artística ben bonic i innovador. Podria haver estat una obra no individual, sinó coral: un equip interdisciplinari (història, història de l’art, escultura, disseny 3D...), fins i tot amb la implicació del món universitari.

Com deia al principi, però, la solució triada per l’associació d’Amics de Sant Esteve em causa desassossec. Perquè ni ens ajuda a comprendre la història del temple, ni és una aposta per la innovació i la creativitat artística, ni ens ajuda a recuperar l’obra original de la façana. Amb tot el respecte pel treball de Joan Ferrés, Manel Trayter i Modest Fluvià (escultors de les obres que es preveu col·locar a la façana, segons m’ha arribat), penso que l’opció triada finalment és tan prudent que el resultat final serà decebedor en termes de cost d’oportunitat. I em sap greu.