A la plaça Navona de Roma hi ha la famosa font dels quatre rius, obra de l’escultor Bernini. En ella hi són representats amb forma humana els principals rius de la terra: el Danubi, el Nil, el Ganges i el Riu de la Plata. Desconec el criteri per dir que aquests i no pas uns altres eren els «principals rius». Tampoc no sé si és certa la història segons la qual el Nil amaga el cap perquè en el moment de construir la font encara els europeus no havien arribat a descobrir-ne el naixement. Qui sap. Aimant de la cultura clàssica, Bernini representa els rius igual que representaria quatre déus: quatre rius poderosos, quatre divinitats poderoses. Fet i fet, per als romans els rius no eren com déus, sinó que eren, efectivament, déus. Lògicament, un dels déus importants per als romans era el Tíber, el riu que serpenteja a l’oest dels set turons de la ciutat eterna. Conseqüentment, quan calia construir o tenir cura d’un pont, no es feia cridar un càrrec civil, sinó una autoritat religiosa: no es volia ofendre el déu. D’aquí que «el que fa ponts», és a dir, el pontifex, fos una de les principals autoritats religioses de Roma. Encara ho és avui.

No recordo que a Olot tinguem cap monument dedicat al nostre riu, el Fluvià. En tot cas, és innegable el seu vincle amb Roma: Fluvià ve del llatí flumen, és a dir, riu. El Fluvià desemboca sense intermediaris a la nostra mar, el mare nostrum, de manera que ens relliga directament amb el nostre passat antic, al voltant del mar que és al mig de tot, el medius terraneus. A diferència de Vic, a nosaltres no ens cal tenir un temple romà, ja ho veieu. Com seria un monument dedicat al Fluvià, en cas que el volguéssim fer? El representaríem amb forma d’home? També podria ser dona, però potser això s’escauria més per a un riu femení, com la Muga o la Tordera, no us sembla? Podríem optar per una estètica costumista, amb espardenyes, faixa i barretina. O reinterpretar-lo en forma de Vulcà a la seva forja, traslladant-lo del cor del volcà Etna a la nostra zona volcànica: el Fluvià és el riu que camina entre volcans, i pare de la cinglera basàltica de Castellfollit. Un riu d’aigua sobre un riu de lava. El senyor de la pedra tosca i de la terra aspra.

Sobre el Fluvià fa segles que hi bastim ponts, però no ho encarreguem a cap pontífex, i potser per això de tant en tant el riu s’ofèn, i es passeja pels carrers de la ciutat. O, al contrari, deixa la ciutat sense aigua. Sense arribar al nivell d’espectacularitat dels de Besalú (Bisuldunum) o de Sant Joan les Fonts (amb el seu stadium), trobo que el pont de Santa Magdalena té encara prou encant i bellesa. Si des del pont observeu el nostre riu, veureu que és un déu pencaire: rescloses, molins, adoberies, fàbriques de punt. No hi estem gaire avesats, a aquesta imatge de la divinitat.

Aquests dies, a Roma estan triant qui serà el nou pontífex. Hi penso mentre passejo ran de riu. Vivim en un món frenètic, violent, desconcertant. Però això no sembla afectar el bernat pescaire dret i palplantat sobre un roc a tocar del pont de les Móres, ni les abelles que visiten les flors de les jardineres del pont de l’avinguda de Santa Coloma. Ni l’airet de primavera que s’escola entre els plàtans del passeig de Sant Roc. Potser hauríem d’escoltar més els nostres rius. Potser és aquesta la veritable funció dels ponts. Potser perquè el nostre riu és un déu senzill, proper, humà, casolà, no hem tingut mai la necessitat de fer-li cap monument. M’aturo, i veig com dues orenetes passen volant a tocar de l’aigua. Esperem que, a través de la mar antiga que ens uneix, el nostre Fluvià porti aquesta serenitat fins a la riba del seu germà Tíber.